Narra la Juli
Someday you will find me
Caught beneath the lanslide
In the champagne supernova in the sky.
La cançó Champagne supernova de Oasis retrona als meus auriculars mentre corro a ritme de la música. Observo la mar i per un moment se m’oblida tot, què més dóna el Marc? El món segueix. M’obligo a jo mateixa a creure les paraules que penso però m’és impossible.
El que va passar ahir va ser horrible, després que el Marc em fes el petó i jo tornés amb la resta va resultar que la Marianne ens va veure. No va comentar res però des de llavors ens fa el buid a tots dos. Estic feta un embull, m’agrada o no el Marc? Suposo que sí, però no sé si vull sortir amb ell. Perquè tal com li vaig dir, em sento el segon plat. Potser sóc massa orgullosa, però em costa deixar-ho de costat…
-Un, dos, tres, quatre -tanco els ulls i conto fins a deu per desconnectar, notant com les meves passes marquen el ritme i el vent em despentina els cabells-, cinc, sis, set, vuit, nou i au!
Efectes secundaris de córrer amb els ulls tancats: te la pots pegar amb un arbre, una farola o qualsevol cosa sòlida i suficientment dura i gran com per fer-te mal. En el meu cas: un noi, pèl-roig i amb els ulls marrons.
-Mira per on vas noia!
Ens trobem tots dos a terra però ell amb un mal humor que no intenta ocultar.
-Disculpa, no t’havia vist. -em disculpo avergonyida.
-És clar que no, és el que passa si cors amb els ulls tancats nena -relaxa la cara i amb un to més tranquil em diu-. Què feies?
-Intentava desconnectar…
-Com? Esperaves caure i matar-te? -somriu i em mira.
-No… -li torno el somriure i reso per a què les meves galtes no delatin la vergonya que estic passant.
M’adono que ja no duc l’Ipod damunt i amb cert nerviosisme el cerco al meu voltant.
-Què cerques? -em demana mirant al voltant.
-L’Ipod.
-Ja t’ajudo -s’aixeca i fa unes passes cap a la vorera-. Ja l’he trobat! -l’alça per calmar-me i mirant la pantalla em diu-. Oasis… Escoltes bona música.
-Gràcies -m’acosto i el cullo.
-Escolta… Et fa un cafè a la cafeteria d’aquí devora?
-Hmm -faig neguitosa.
-Entesos, d’acord, no he dit res -em somriu i en donar la volta em diu-. Adéu Juli.
-Espera! -responc sorpresa-. Com saps el meu nom?
-És una llarga història.
-Doncs saps què? Tinc temps -somric i m’encamino cap a la cafeteria esperant que em segueixi.
Nota de l'autora:
Sé que darrerament no escric, i em sap molt de greu. Però la veritat és que estic una mica desanimada. Vaig començar a escriure per a mi, per què ho gaudia i m'ho passava bé, però darrerament m'és com una obligació per als pocs que em llegiu. No tinc ni idea d'on surten els 24 llegits que em surten de l'anterior capítol, però si no és cap molèstia, em podríeu dir la vostra opinió? De la "novel·la", de si l'hauria de continuar o començar-ne una altra?
Petons i gràcies per tot.
