Meditacions

Capítol 1

El verdader mètode per venjar-se d'un enemic és no assemblar-se a ell. (Marc Aureli)

Algú va fer una pregunta a l'Edgar, però ell no estava atent al que li deien. Al cap d'una estona els comensals d'un banquet com aquell començaven a semblar un eixam de mosques de fruita. Eren empipadores, però impossibles d'esclafar d'una forma ràpida i senzilla.

Va fer una expressió que esperava que fos prou agradable, i es va girar a l'esquerra, de cara a una de les mosques més sorolloses. Es va posar a la boca un altre tall de bistec salat i se'l va empassar sencer per provar de no trobar-ne el gust. Després va mirar de reüll els dàtils que tenia al costat en un plat decorat amb motius àrabs. Perdia la gana per moments.

-Perdoneu-me senyora- va dir-. No l'he sentida bé.

-La vostra germana Thalia -va dir la Senyora Sofia tot eixugant-se el costat de la boca amb un tovalló - S'ha fet una noieta d'allò més preciosa, oi?

L'Edgar va parpellejar. Parlar de trivialitats li resultava esgotador.

-I tant que sí.-

-Cada dia que passa la veig més bonica.-

I més estúpida va pensar l'Edgar.

-És clar que sí.-

Com és que l'havien fet seure al costat d'aquella dona? Era vella i decrèpita, feia pudor de perfum car. Era l'únic que li faltava en un dia com aquell. Ja n'havia tingut prou, amb ser arrossegat a un banquet ple de llepaculs. Però probablement el que el sorprenia més d'aquella dona era que se li atrevís a dirigir-se-li a la cara. La major part dels seguidors del seu pare no eren capaços de dirigir-li res més que mirades fruïtives de desaprovació i desdeny.

L'Edgar va fer córrer els ulls per la gran sala fins a trobar els del seu pare, que li va tornar la mirada amb un aire de desaprovació glacial. Al líder de la família Price li molestava l'actitud de l'Edgar quan s'avorria en un acte públic. La trobava insolent. El noi s'esforçava moltíssim per dissimular l'avorriment, tot i que havia d'admetre que tampoc no hi posava els cinc sentits.

Ryan Price era un home alt, inclús més que l'Edgar, i ample d'espatlles. I també, igual que el seu fill, tenia uns ulls marró mel, però aquests no eren ni alegres ni empàtics; sinó que era la mirada d'algú que donava per fet que es faria el que ell manés, uns ulls que amenaçaven de fer-te molt de mal si ell no obtenia el que es proposava.

El líder presidia la llarga taula instal·lada en una estrada al fons de la sala. Hi havia tres taules baixes col·locades al voltant del perímetre de l'estança, de manera que complementaven un quadrat; d'aquesta manera tots els convidats podien veure a Ryan Price sense cap obstacle. Així era com funcionava tot, aquell banquet era només una petita imitació de la seva vida, una completa farsa.

El seu pare no era res més que un perdonavides que obligava al baix món a complir totes les normes que li passaven pel cap. Treballava de valent per guardar les aparences i demostrar que era un home fort, competent i desmesuradament pròsper.

Ara bé, la vida al baix món havia canviat completament des de feia vint anys, quan la família Price es va establir a Airsberg. En menys d'un any Ryan Price va acabar amb totes les altres famílies mafioses, acaparant tot el poder i convertint-se amb el líder absolut.

A la dreta del seu pare, hi seia obedientment la seva germana, convidada d'honor d'aquell banquet en què pretenien celebrar el seu desè aniversari. L'Edgar l'odiava amb totes les seves forces, tampoc no és que ella li hagués fet res de res, però aquesta era la principal raó.

La Thalia era una nena de rínxols d'or, ulls de color maragda i pell de porcellana. En resum, un àngel. Però en algun moment de la història l'àngel l'havia mirat amb superioritat, tot i la diferència d'edat. I des de llavors mai no havia tingut escrúpols a tractar-lo pitjor que a una estora; mai un "bon dia" i ni somiar un "gràcies". Però fins i tot el silenci més obstinat hauria estat millor que els insults.

Ell no era res més que el membre invisible de la família Price, la vergonya de la família de més prestigi i davant de la perfecció i brillantor dels seus pares i els seus dos germans, ell no era res més que una ombra.

S'equivocaven.

La copa que aguantava l'Edgar es va trencar de sobte i li va fer un tall. El jove va deixar anar un renec i va agafar un tovalló per embenar-se la ferida.

Tros d'imbècil.

Només de veure la cara que feia, ja va endevinar els pensaments del seu pare: no se li escapava res. La mare, que seia a l'esquerra de Ryan, també se n'havia adonat. Va desviar la mirada a l'acte per continuar conversant amb la dona asseguda al seu costat.

El seu pare el va fulminar amb la mirada, com si s'avergonyís d'estar a la mateixa sala que ell. L'Edgar Price insolent i maldestre, segon fill de la família amb més influencia d'Airsberg i un complet inútil. Allò era el que era i per més que ho intentés aquest personatge el seguia com una ombra.

Els murmuris anaven creixent a poc a poc, l'Edgar va percebre l'estrany ambient que sempre es creava cada vegada que era el focus d'atenció. Una sensació de calor li va pujar a la nuca i es va estendre per tot el cos.

-Senyor Price, que es troba bé? - era la Senyora Sofia que l'observava amb un rostre preocupat.-Sembleu sufocat.

De cop i volta l'Edgar es va adonar que havia d'abandonar la sala, s'havia d'allunyar de tota aquella multitud de gent, del murmuri entretallat, de les rialles escandaloses de la seva germana, ... Havia de sortir d'allà trobar un lloc on estar sol, havia de fugir. Si no ho feia, perdria el control de si mateix i es veuria capaç de fer qualsevol cosa.

Es va aixecar i tots els murmuris van cessar de sobte. L'Edgar va sortir del menjador sense dirigir cap altra mirada al seu pare i la seva mare, conscient dels centenars de mirades que li cremaven a la nuca.