Meditacions

Capítol 2

Els deus van crear la parla als éssers humans perquè aquests poguessin ocultar els seus pensaments. (Marc Aureli)

L'aire lleuger i fred de l'exterior contrastava amb l'ambient pesant i calorós de la sala. Es respirava olor de gespa acabada de tallar, una olor plena de nostàlgia que portava l'Edgar a aquella època feliç en què es passava les tardes jugant amb el seu germà pels jardins de la casa, corrent, saltant, rient... sota l'atenta mirada del seu pare. Una mirada que des de la distància semblava garantir una protecció que donava als nens el valor per fer qualsevol cosa.

Què havia canviat?

No entenia com la mirada protectora dels seus records podia ser la mateixa que fa poc més d'uns segons l'havia fulminat i ridiculitzat davant tantes persones.

L'Edgar deixa anar un sospir extenuat, la infància s'havia convertit en un grapat d'imatges que li creuaven la ment a una velocitat alarmant, però potser no tan alarmant com la força del temps i l'edat que empenyia al noi cap a responsabilitats i decisions que no volia prendre.

Si tan sols el temps es pogués aturar.

L'Edgar comença a tremolar, en sortir no havia tingut temps d'abrigar-se i l'orgull no li permetia tornar a entrar a buscar l'abric, almenys no per ara.

Per intentar distreure la sensació congelant del fred introduint-se per cada escletxa de la roba, el noi va començar a passejar pels jardins.

Era una nit de desembre, el cel blau fosc s'amagava entre la negror d'uns núvols inclús més foscos que el cel mateix. A l'Edgar mai li havien agradat els núvols, li donaven la falsa esperança que plouria, però a Airberg en prou feines hi havia pluja dos dies l'any.

-Vull que plogui.- la veu familiar d'en Dylan el sobresalta, el noi es gira precipitadament topant-se amb la figura esvelta del seu germà.

-És el que estaves pensant no? Vols que plogui, sempre has sigut fàcil de llegir.-

En prou feines se'l veia, portava un abric llarg i fosc que es fonia en la foscor del paisatge, devia haver tornat d'alguna reunió. En Dylan era l'encarregat d'assistir i fer tot allò que el seu pare no volia fer. Si li demanes a en Ryan Price d'escollir entre una reunió sobre la política econòmica d'un negoci o un banquet ple de seguidors seus, la resposta és fàcil d'endevinar.

-Què fas aquí? Que no t'ho passes bé al banquet?

-Ah, ja em coneixes- respon amb fredor-Sempre m'ho passo bé.

En Dylan fa una ganyota, era evident que sabia com l'Edgar odiava les festes o de fet qualsevol celebració en què assistís el seu pare.

No va dir res més, només va somriure. A l'Edgar sempre li havia agradat el somriure del seu germà, era sincer i impossible d'imitar. Però aquell dia per alguna raó, potser per l'ambient depriment del jardí o perquè semblava cansat, la mirada d'en Dylan era trista.

Els dos nois es van posar a caminar pel jardí en que en un temps havien jugat, l'Edgar no va preguntar-li perquè no anava a la festa, sabia que el seu germà no era com el seu pare. L'aire semblava fet de silenci, però no era un silenci incòmode, simplement era silenci.

Van continuar així durant uns minuts, caminant, en un instant la lluna va deixar entreveure un raig de llum en mig de tota aquella foscor.

-I si fem ploure?- l'Edgar coneixia aquella mirada, feia anys que no la veia però la podia distingir a metres distància.

Minuts després els dos germans corrien precipitats pel jardí de la casa, els aspersors llençaven aigua per tot arreu. S'escoltaven crits dels convidats de la festa que havien sortit a prendre l'aire i s'havien topat amb la pluja improvisada.

L'Edgar no podia deixar de riure, el cor li anava cent per hora i les cames es movien per si soles, el fred que l'estava torturant minuts abans s'havia convertit en calor, notava com la camisa se li enganxava a l'esquena i com l'aire congelat li tallava la pell. Però tot i això no va deixar de córrer, perquè era en moments com aquests en els que realment es podia sentir lliure.

-Eh vosaltres! Veniu aquí!- Se senten uns crits rere seu, probablement algun vigilant, en Dylan estira el braç de l'Edgar i l'arrossega en direcció al bosc.

El temps passa i els dos nois segueixen corrent, no passa massa estona quan el so de la casa desapareix. Ja no hi ha rialles ni teclejos... Són simplement els dos.

En Dylan s'atura per agafar alè, ja no porta l'abric gruixut, no devia ser-li còmode per córrer pensa l'Edgar, quan puja la mirada ja no hi ha rastre de tristesa.

Justament quan l'Edgar anava a preguntar-li, la foscor de la nit s'il·lumina sota la força d'un flaix de llum que deixa als dos nois cecs. S'escolta un tret i després un altre.