Meditacions

Capítol 6

Quan et despertis pensa en el privilegi de viure, respirar, pensar, gaudir i estimar. (Marc Aureli)

L'Aurel es va despertar amb el fred que li tallava els llavis ensangonats. El terra que semblava haver absorbit la gelor de la nit, li congelava la columna. El noi es va fer una bola, aferrant-se les cames amb els braços prims, per així aconseguir la màxima calor corporal i intentar disminuir la gelor que se li estenia fins a la punta dels dits dels seus peus descalços.

Tan sols portava una túnica blanca amb pantalons a joc que semblaven fets de cotó fi i que no li servien de gaire.

El noi es va incorporar a poc a poc, notava com el cap li donava voltes i unes punxades de dolor li perforaven el crani. Se sentia una lleugera olor familiar...

Somnífer?

El devien haver adormit per facilitar el trasllat, potser creien que així els hi portaria menys problemes.

S'equivocaven

L'Aurel era ven capaç de donar problemes a qualsevol persona en qualsevol moment, fos quina fos la situació en què es trobava.

Als canells tenia unes marques rogenques plenes de crostes. O sigui que no només s'havien pres la molèstia d'adormir-lo sinó que també l'havien lligat.

El noi va somriure tot i les circumstàncies en què es trobava, fossin qui fossin els que l'havien portat allà, el coneixen.

El noi, ja dret, va observar el seu voltant amb els ulls entreoberts. La llum del sol que arribava des de la volta de vidre translúcid del sostre es reflectia amb la blancor de l'habitació i impedia a l'Aurel veure res amb claredat.

Les parets encara feien olor de pintura, aquella gent havia arreglat la sala únicament per ell.

Quin honor...

Va pensar.

No els hi hauria costat gaire posar una mica més de decoració.

L'habitació estava disposada en forma de L, i estava gairebé buida. En un dels extrems hi havia una porta de ferro amb un pany de ressort, era nou i de bona qualitat però seguia sent bastant fàcil de forçar.

A l'altre extrem hi havia una petita tassa de vàter i una pica que devia ocupar menys d'un pam.

En el punt de confrontació de la L hi havia un sostre de vidre d'espill que donava al que semblava un estret conducte de ventilació, a la cantonada hi havia una cadira també blanca de platja, d'aquelles que es troben als bars de costa.

El noi trobava a faltar el mar, feia massa temps que no el veia. Era l'únic lloc on podia sentir-se en pau, ell, que sempre atent i en guarida era incapaç de relaxar-se, podia tenir la consciència tranquil·la. La immensitat del mar l'hipnotitzava, el feia sentir impotent i fascinat. De petit sempre somiava amb el dia que escaparia i viatjaria fins a l'altre costat del mar on ningú el coneixes i seria per fi lliure de triar qui volia ser.

Es va escoltar el renou d'un motor en la llunyania.

Un cotxe?

El so anava augmentant a poc a poc a mesura que els visitants s'acostaven.

El cos del noi es va tensar i es va posar en guàrdia observant atentament la porta de ferro. Es va sentir un àcid grinyol, algú havia obert una porta, però no era la de l'habitació. L'Aurel calculava uns trenta segons perquè arribessin.

De sobte el sostre de la volta de vidre va esclatar en mil bocins en un enorme terrabastall i l'Aurel veu sense creure-s'ho com un noi cau literalment del cel a pocs metres d'ell.

S'escolten uns passos accelerats que es dirigeixen cap a la porta, devien haver escoltat l'estrall.

L'Aurel va fer tot el possible per mantenir-se serè. Què podia fer? Si el trobaven amb el noi, segurament es pensarien que l'estava intentant ajudar a escapar... A ell no li farien res, però al noi acabat de caure li podria passar qualsevol cosa. I tot i no saber qui era, l'Aurel no volia tenir la culpa de la mort d'un noi que feia tot l'efecte de ser un adolescent perdut. Però si l'amagava... seria capaç de mantenir el silenci? No tenia temps d'explicar-li res!

L'Aurel es va abalançar sobre el noi i en cosa de segons el va deixar inconscient.

Però ara què?

On el podia amagar? L'Habitació no era prou gran i tot i tenir punts cecs el més probable és que els visitants vulguin entrar per comprovar que tot està bé. Només quedava una opció.

Les passes ja havien arribat a la porta, ara s'escoltava el soroll d'unes claus.

Menys de cinc segons, va pensar el noi.

L'Aurel va agafar la cadira de platja i va pujar el cos del noi inconscient com va poder fins a la volta trencada. El noi pesava molt més del que semblava.

Finalment va aconseguir introduir-lo en el conducte just quan la porta s'estava obrint en un grinyol.