Meditacions

Capítol 8

Els homes han nascut els uns per als altres. Ensenya'ls o suporta'ls. (Marc Aureli)

A poc a poc l'Edgar va començar a recuperar la consciència, el cap li donava voltes i notava el cos pesant. No va obrir els ulls al primer moment, necessitava ser conscient de la situació, en prou feines entenia el que havia passat, aquell noi l'havia deixat inconscient però no semblava haver-li fet més mal. L'Edgar va moure les mans per comprovar que no les tenia lligades, només notava l'estómac adolorit.

Per fi va obrir els ulls, el blanc el va cegar de nou però no tenia temps per distreure's, es va incorporar ràpidament ignorant un lleuger mareig.

El noi d'abans estava assegut prop d'on ell havia estat estirat, repenjat a la paret blanca amb posat relaxat menjava una barreta de cereals. Va aixecar la vista en adonar-se del moviment de l'Edgar i el va mirar amb ironia.

-I aquest odi... Ni que t'hagués fet res!- el noi el mirava divertit, mentre l'Edgar notava com la sang li pujava al cap.

L'estava subestimant. Que es pensava que per haver sigut sorprès era dèbil?

Ni pensar-ho.

L'Edgar havia de sortir d'allà i per fer-ho s'hauria de desempallegar del noi esquelètic, i aquesta vegada no tindria la guàrdia baixa.

El noi es va llençar sobre ell amb ràbia, el va empènyer amb força i el va llençar a terra. Sense oferir resistència el noi es va deixar immobilitzar mans i cames mentre mantenia aquella mirada irònica. Semblava trobar-ho divertit i això no feia més que enfadar l'Edgar que el va agafar amb força pel coll.

-De què collons vas?! Com surto d'aquí!- el seu pare sempre li deia que per amenaçar a algú s'havia de mantenir la ment freda, i era evident que ell ni de lluny la tenia.

Tot i estar immobilitzat i amb tot el pes de l'Edgar a sobre, el noi va entreveure una rialla. Tot i no oferir resistència l'Edgar notava la musculatura del noi sota la túnica, de lluny li havia semblat un noi esquelètic i dèbil, però era evident que tenia molta força. El noi va pujar la mirada cap al sostre i en seguir-la l'Edgar es va trobar amb la volta de vidre trencada i el conducte obert.

Així de simple? El deixaria marxar com si res?

A poc a poc va afluixar els punys i el noi va apartar-se de l'Edgar.

-Quina manera més agradable d'agrair que et salvin. No deus tenir gaires amics oi?- al coll tenia una marca vermellosa i se la fregava com per intentar dissimular-la.

L'Edgar estava desconcertat, podia confiar en ell. L'única cosa que s'hi havia era que necessitava sortir d'allà, l'aire pesant de l'habitació amb olor de pintura l'asfixiava.

-Llavors he de creure que em deixaràs marxar com si res?- la veu, ja era més tranquil·la, però no deixava de ser desconfiada.

-I perquè no.- va dir mentre feia mitja volta i anava a agafar una cadira de platja mig trencada que hi havia a un racó.- Ja tinc la meva compensació.- mentre jugava amb la segona barreta entre els dits.

El noi va palplantar la cadira just davant de l'Edgar. -A què esperes?-

L'Edgar va titubejar i es va enfilar a la cadira, el sostre era baix i just quan s'anava a impulsar cap amunt amb els braços el noi el va aturar.

-Espera! Té. –el noi va posar-li l'embolcall de la barreta de cereals a la butxaca. -No vull que sospitin.

L'Edgar va dubtar.– Per què no marxes?-

-De què serviria?- el noi va fer mitja cua i es va tornar a ajupir al mateix racó en què havia estat abans. No tenia una mirada trista, sinó més aviat profunda...

L'Edgar es va impulsar cap amunt i va pujar al conducte. Ara li semblava molt menys hostil i fosc. En pocs minuts ja havia arribat a l'exterior. I l'habitació li semblava un miratge enterbolit.