Meditacions

Capítol 4

  La vida d'un home és el que els seus pensaments fan d'ella. (Marc Aureli)  

Els tímids primers rajos de sol que es filtraven a través de la persiana entre oberta de l'habitació van despertar l'Edgar. Tot i l'esgotament que havia acumulat el dia anterior, el noi havia passat una mala nit, durant les cinc hores que devia haver estat dormint no l'havien deixat de turmentar tot tipus de malsons, malsons que tot i haver-los oblidat li havien deixat mal regust a la boca.

L'Edgar va sacsejar el cap per aclarir l'emboirament que tenia. En incorporar-se va notar una fiblada de dolor a la part posterior del coll, devia haver dormit amb una mala postura. Es notava els músculs de les cames agarrotats.

Avui sortiria a córrer, li aniria bé per airejar el cap i recuperar l'energia.

L'Edgar es va mirar al mirall que hi havia a un racó de l'habitació. La seva pell, que en general tenia un color daurat, semblava estar coberta per una capa de pintura blanca, els seus ulls mel emmarcats per unes ulleres morades. Si un fantasma hagués estat al seu costat, inclús ell mateix hauria dubtat de qui era el mort i qui era el viu.

Sí, definitivament necessitava airejar-se.

El noi es va vestir ràpidament amb la roba de córrer i es va guardar un parell de barretes energètiques a la butxaca per esmorzar més tard.

Per on sortiria? L'Edgar no volia trobar-se amb el seu germà, o de fet amb ningú. No li venia de gust haver de mantenir una conversa superficial a aquelles hores del matí. Just quan estava valorant si sortir per la sortida del servei o la de la cuina una veu va interrompre els seus pensaments.

-Edgar! És hora de llevar-se!- era la veu d'en Ramon, l'encarregat de la casa, que des de l'altra banda de la porta el cridava. La seva veu havia sonat esgotada, com sempre.

Despertar-se? Però si eren les sis!

L'Edgar va donar una ullada ràpida al despertador que tenia al costat del llit.

Dilluns.

–Merda, el que em faltava.- va murmurar a si mateix.

Com no s'havia adonat? Tot i això no pensava canviar de plans. No seria la primera vegada ni l'última que l'Edgar faltaria a classes.

En Ramon va entrar a l'habitació. Com sempre, tenia un aspecte cansat. Devia rondar els quaranta anys, però els anys treballant al servei del seu pare li havien passat factura. Portava l'uniforme negre de coll alt que tots els treballadors de la família portaven, en el pit hi tenia una petita marca daurada amb forma de corb, era el símbol distintiu dels Price i era el que el diferenciava com l'encarregat de la casa.

Sota els ulls portava unes ulleres pronunciades per les hores de treball, la seva cara que començava a entreveure alguna arruga era pàl·lida i els cabells que molts anys enrere l'Edgar els recordava negres i arrissats ara havien perdut la forma i estaven plens de clapes grisenques per aquí i per allà.

Semblava sorprès de veure l'Edgar a aquella hora, ell mai havia sigut una persona de matins, de fet sempre que podia es despertava tard. Però després va recordar que portava posada la tèrmica groga i les malles de córrer que definitivament no eren massa adequades per anar a classes.

Abans que el pobre home pogués dir res l'Edgar es va excusar.

-No et preocupis, arribaré a temps... només volia sortir a córrer una estona.-

En Ramon va fer cara de no creure-s'ho. Coneixia l'Edgar d'ençà que era una criatura i ja res no el podia sorprendre. De fet l'Edgar li tenia molta estima i afecte, era una bona persona; i tot i que l'encarregat era un home de poques paraules, l'Edgar sabia que el sentiment era mutu.

L'encarregat va deixar anar un sospir de rendició i va sortir de l'habitació, però no sense abans acomiadar-se amb un:

-Que vagi bé Seny... Edgar!-

L'Edgar va somriure per dins, en Ramon encara no estava acostumat a dirigir-se-li pel seu nom. Encara recordava el dia que li va demanar que deixés de dir-li Senyor Price. En aquell moment el pobre home es va negar rotundament i li va deixar a anar un sermó sobre com d'orgullós s'havia de sentir del seu cognom. Però davant la passivitat de l'Edgar es va acabar rendint.

El noi va sortir per la porta posterior de la casa sense trobar a ningú. I es va dirigir cap a la ruta de sempre a pas lleuger, el camí baixava cap a un rierol que aquella època de l'any devia estar prou ple.

La gespa estava gebrada i es trencava sota els seus peus.

-Senyor Price m'heu d'entendre... El paquet... És un encàrrec.-

Recordar la veu de l'home de les cicatrius li va fer venir un calfred. Tots els servents de la casa es dirigeixen als membres de la família per "Senyor Price o Senyora Price", sense cap dubte aquella gent estaven al servei del seu pare.

L'home de les cicatrius no era el tipus de persona que acostumava a treballar per en Ryan, ell sempre exigia delinqüents hàbils, elegants, pulcres... Si exactament com els altres dos individus que portaven el paquet.

On el devien haver deixat? La capsa era prou gran per a ser difícil d'amagar. I a més pesava massa per carregar-la fins a massa lluny. Però que hi podia haver en el bosc...

L'Edgar es va aturar de sobte.

-Merda, com no hi havia pensat abans... La base!-

Des que eren petits en Dylan i ell se la passaven jugant a espies a una petita caserna abandonada que havien trobat al bosc. L'havien convertit en la seva base secreta. Sí, devia estar allà. Era l'únic lloc on podria amagar un paquet tan voluptuós sense cridar l'atenció.

Ja et tinc!

Aquesta vegada no ho deixaria escapar, descobriria que era el que el seu pare estava planejant i per fi tindria l'oportunitat de marxar.