Historias cortas

De cop I Volta

Esta historia también es en ctalán, y no es exactamente una historia.

La norma era que contuviese un fragmento del libro Pastís de xocolata amb Hitler.

Localizadlo, a ver si podéis. Mimi y compañía, vosotras tampoco contáis.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

I podrien ser tantes coses... Des del brunzit dels avions que s'apropen volant sense parar als crits de la gent que corre pels carrers, bruts i plens de cadàvers. En un moment escolto un "Auxili!" desesperat, però sé que ningú farà cas a aquell individu, sigui qui sigui, ric o pobre.

No el veig, estic estirada al meu llit. La meva ment, però, recrea l'escena. Segur que la multitud embogida l'està trepitjant en aquest precís instant. Ho sé pels crits de dolor, per les queixes de la gent al entrebancar-se amb l'home.

Puc veure-ho tan clar com si jo fos allí, amb ell. Ho sento. En cada centímetre de la meva pell, en cada gota de suor freda que em baixa pel clatell.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

Però m'ho puc imaginar. Aquest infern. És això.

Jo tan sols volia esperar el meu moment en silenci. Però no podrà ser. He de veure-ho tot abans d'aconseguir descansar definitivament. Recordar-ho tot un últim instant.

A cada crit agònic de la gent que no és prou forta i cau, sento els cops de peu al cap, a la panxa i a les cames. El meu estómac encongit, els meus punys fortament tancats.

Sé el que deuen sentir. Perquè jo ho vaig sofrir, un cop. Sembla ja fa centenars d'anys, una vegada.

De veritat la gent no té pietat quan es tracta de la seva vida? Per salvar-se, un ésser humà és capaç de matar a deu més a canvi?

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

La sirena. Si, és aquesta la raó.

La sirena que indica que la mort d'aquí a poc s'apoderarà de tot allò que no estigui sota terra, refugiat. La sirena que marca un nou atac.

-De què serveix amagar-se? – em va preguntar una vegada el meu germà petit, mirant-me amb ulls plorosos, plens de por.

-Allà estem segurs. – Li vaig amanyagar el cabell tendrament. – Sota terra. On la mort no ens pot trobar. – Això últim ho vaig murmurar.

-De veritat? M'ho promets?

-T'ho prometo. – Vam entrecreuar els dits petits.

Però la mort s'ho endú tot. Tard o d'hora. És pacient.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

Probablement la falta d'aire, ja que arribava tard al refugi. Els avions començaven a descarregar la seva càrrega. Llavors, al parar-me, el vaig veure. El meu germà, la meva mare, les meves germanes. Els sers més importants per a mi. Els sers pels que donaria la meva vida.

I vaig veure el fosc objecte que queia des del cel. Semblava que el temps es parés.

"Estan al refugi. Ells no moriran." – em repetia. Però em vaig equivocar.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

No ho sé de veritat? Més ben dit no ho vull recordar.

El malson em turmenta. Des d'aquell dia. Una culpabilitat que no hauria de ser-hi present.

Veig a través de la finestra de la meva habitació les flames cremant-ho tot al seu pas. Il·luminant la negra nit. Com aquell dia.

La cara del meu germà, sortint d'entre les flames. El seu cos encès, com un Fènix moribund.

-M'ho vas dir! – cridava amb ràbia. – Allà no corríem perill! M'ho vas prometre!

Volia apartar la vista. Però no podia. Veia el meu germà més estimat recargolant-se al terra, intentant apagar el foc que l'encenia. Fent callar inútilment el dolor que l'encegava.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

Espera. Si ho sé. Els seus ulls. Mirant-me. Amb dolor. Cridant desesperadament.

-M'ho vas dir... – Amb el dolor de la traïció.

Encara ara veig clarament el seu petit cos cremat. Els seu cabell ros, tan fi i llis, fet pols. Els seus ulls, blaus, sempre plens de vitalitat, en els meus malsons són de vidre. Sense emoció.

Crido. Crido fins que la meva gola crema i no sóc capaç de dir res.

Abraçant-lo. Les bombes queien per tots llocs, però jo seguia allà, al costat del refugi cremat. Abraçant-lo. El meu germà... El meu estimat germanet...

La mort se l'havia endut massa jove. Amb massa somnis per complir. Ni tan sols havia pogut gaudir la pau més de dos anys. Quina culpa teníem els que ens havíem vist immersos en l'infern mateix?

Entre la broma de llàgrimes veia la cendra caure i marcar de negre el blanc rostre infantil del noi entre els meus braços. Mort.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

Crec que han estat els records. Del meu amor.

Ell era el primer. Ens havíem confessat a puntades de peu, ja que els dos teníem un caràcter bastant fort. Durant quatre anys vam estar junts. Podria presumir i tot.

Fins que em va abandonar. La meva malaltia em va postrar al llit. I començà l'infern. Sirenes, sang, crits. I, al despertar, esperant la seva abraçada i les seves dolces paraules, ell estava amb una altra. Petonejant-se. A la boca.

Més tard, ella va morir. I ell va tornar.

-Encara t'estimo! Només l'enganyava, de veritat! – em deia.

Tremolava d'odi. El vaig insultar. Li vaig dir coses tan doloroses que mai he arribat a creure de veritat que eren les meves paraules.

I ell, va començar a explicar els meus secrets als altres. Coses personals. Íntimes. Pensaments de la meva ànima.

Ferida, humiliada. Traïda. Quant va morir, no vaig assistir al seu funeral. Perquè no hi va haver-hi. Algú havia cremat i mutilat el seu cos.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

No. Si que ho sé. És el que ha provocat tot això. El canvi del meu primer i fatal amor. La mort del meu estimat germà. La traïció del meu pare, que abandonà la família en el moment més crític per anar a casar-se amb una dona adinerada. La por, la ira.

Perquè la gent no pot acceptar les idees dels altres en pau. L'infern va començar amb una petita disputa. Una disputa de no res.

Sento que ja m'arriba la hora. El moment que tant anhelava. Visualitzo les flames cremant al meu voltant. L'impacte de la imminent bomba que caurà a l'edifici on estic. El dolor de les ferides, i la fredor de la mort.

I per últim, la càlida abraçada de la tan enyorada pau.

M'he despertat en plena nit. De cop i volta. No sé què m'ha despertat.

M'he equivocat. Jo ho sé, tu ho saps. Tothom ho sap. És l'única cosa capaç de provocar tant dolor i mort.

És l'infern.

És la guerra.

Como visteis, no es una historia. 

Pero es trágica y me gusta. :v