Com Conèixer un Noi i No Enamorar-se en l'Intent

Tard, com sempre

En aquells lavabos s'havia fet de tot. Sabia que molta gent s'havia masturbat i que més d'un hi havia mantingut relacions sexuals. Cada cop que hi entrava pensava en això. Raó per la qual, a dins, no m'hi passava més d'un minut i mig. Sinó, em posava a pensar més que sols superficialment i ja em venien ganes de vomitar. Insuportable. El pitjor és que havia d'anar sovint al bany degut a una malformació que tinc a la bufeta diagnosticada als cinc anys (bàsicament tinc ganes de pixar més sovint que la majoria de gent).

Aquella vegada, vaig entrar aguantant la respiració. Val a dir que era per la poca traça del personal de neteja del centre. Des que vaig entrar a aquest institut, no  recordo un sol dia en el que, dels lavabos, no sortís aquesta flaire característica. No la descriuré. Tampoc fa falta.

Mig minut més tard, ja era fora. Vaig mirar el rellotge. Eren les deu i deu. Arribava tard a classe, com no. Aquell curs m'havia guanyat el sobrenom d'"Oriol i quart". Fins i tot els professors em coneixien amb aquest nom. He de reconèixer que vaig tenir sort, n'hi ha de molt pitjors. Tampoc em molestava (en el fons, tenien raó).

I jo, pensant en les meves coses, encara no sé ben bé com, vaig acabar al terra. Vaig mirar amunt per veure amb qui havia ensopegat. Sincerament, no sabia qui era. Vaig intuir que era el nou que feia un parell de dies (des que va arribar) que duia totes les noies al darrere. "Sí que és guapo el nou, no?", "He sentit que ve d'un any sabàtic a l'estranger" i moltes altres. Totes parlaven del nou.

Tampoc era tant guapo. Tampoc semblava tant fort. Suposo que la gent exagerava, com sempre. Els nous sempre criden l'atenció. Després ja els hi passa i no se'n torna a sentir parlar. Fins i tot de mi, van parlar quan vaig arribar nou però ràpid es van cansar. Suposo que perquè tampoc sóc cap pibon.

Se'l veia preocupat per si m'havia fet mal. Ràpid em vaig aixecar. Ja havia fet prou el ridícul. Per sort, no hi havia gaire gent al passadís. Tothom era a classe.

-Ara tens classe, oi?

-Què? Ah, sí, sí. Física a l'aula 39 -vaig respondre.

-Osti. Jo la buscava, no sé on és. Et puc acompanyar?

I així ho vam fer. Vam creuar el passadís i vam pujar les escales. Un cop allà li vaig obrir la porta de bat a bat oblidant per complet que ja feia estona que havia començat la classe. Tots em van mirar. El professor de Física ja obria la boca per esbroncar-me quan el nou va tornar a parlar.

-Perdó, és que no trobava ni els banys ni l'aula i li he demanat si em podia guiar -em va senyalar-. Hem arribat tard per culpa meva.

-D'acord, molt bé. Però procureu que no es repeteixi sovint. Va, seieu.

Vaig flipar. Feia temps que no em lliurava d'un sermó per arribar tard. Vam seure ràpidament a les dues taules més properes a la porta i ens vam "concentrar" en la classe. Jo mai he aconseguit concentrar-me a Física. Deu ser per això que mai entenc res.

Quan va acabar la classe vam sortir junts al carrer, l'hora d'esbarjo. Es veu que, malgrat la popularitat que sembla tenir per ser nou, no té gaires amics.

-Jordi

-Què? -vaig preguntar totalment desconcertat.

-Que em dic Jordi.

-Ah, jo Oriol.

Després vam estar parlant de coses banals: com eren les classes i professors que en Jordi encara no havia tingut, els que sí que havia tingut, la possibilitat de morir-te de ves a saber què per entrar als lavabos...

No vaig pensar a preguntar-li per l'any sabàtic i per què havia fet abans de venir a l'institut. Tampoc ell va semblar donar-li importància. Segurament, només volia ser un més a l'institut.