Com Conèixer un Noi i No Enamorar-se en l'Intent

Friki, com sempre

Aquella tarda, a la botiga de còmics, vaig estar parlant amb el Ludvik. Havia arribat, aquell mateix matí, el pòster de "Crisis en Terres Infinites" (el major crossover audiovisual de tots els temps i, a més, basat en els meus còmics preferits) que emetrien al Phenomena. Portava tot el curs esperant per poder veure-ho i vaig pensar que podria convidar al Jordi, l'única persona que podria comptar com a amic, a veure-la amb mi.

Al dia següent, li ho vaig proposar. Pràcticament sense pensar-s'ho, va dir que vindria. Jo vaig estar molt content. Feia molt de temps que havia volgut poder parlar dels còmics i les seves adaptacions audiovisuals amb algú i no ho havia pogut fer mai. Fins ara.

Vam acordar que hi aniríem el dia després de l'estrena per evitar els spoilers (tampoc sé perquè si jo m'havia llegit els còmics en que estava basat i a ell no semblava importar-li que li expliqués que hi passava) i per no estar tant apretats al cine.

Poc a poc, s'anava acostant el dia (que m'havia marcat a quatre calendaris diferents) de veure la pel·lícula i jo cada vegada estava més nerviós. Per fi veuria el que passava amb el Multivers de DC Comics. Quines ganes tenia!

Uns dies abans vam comprar les dues entrades. Un seient al costat de l'altre a la fila set. Era el lloc perfecte per mirar la gran pantalla al cinema. Els fans dels còmics havíem esperat molt per veure-ho.

Li vaig demanar a en Jordi que, sobretot, fos puntual (tot i que no sé si em va creure, ja que venint de mi...). Si no, potser, no ens donaria temps de comprar crispetes i begudes i anar al lavabo (cosa que jo havía de fer, sí o sí) abans d'entrar a la sala del cine.

El dia de l'estrena, vaig portar el mòbil en mode avió tot el dia. No volia que sorgís cap spoiler sorpresa d'alguna cosa que tothom volia veure en la gran pantalla que no sortia als còmics. Tampoc volia veure les crítiques que, normalment et baixen molt les expectatives per no res.

Ja era el dia!!!!

Vaig sortir estranyament aviat de casa. Caminava ràpidament pel carrer per no arribar tard. Mentre ho feia, vaig notar un "algo" a l'estómac. Alguna cosa no anava bé. No em trobava malament però el meu cos em feia notar que alguna cosa no estava al seu lloc. Alguna peça havia deixat d'encaixar.

Vaig intentar pensar en altres coses. Primer em vaig revisar la meva roba, no volia estar massa mudat però tampoc massa deixat. Portava uns texans blau fosc apretats que, ben mirat, em marcaven el cul més del que volia admetre. La samarreta, del Flash, òbviament, mig tapada per la camisa oberta que duia era perfecta per demostrar el meu amor als còmics però no semblar un fanàtic boig (que, d'altra banda, potser ho era).

Quan ja no em quedaven peces de roba per avaluar vaig passar al pentinat. Quina merda de cabells he tingut tota la vida. Són incontrolables. Al final, en pentinar-me, sempre acabo desistint. En canvi, al Jordi sempre li quedavden genial. I sense pentinar-se'ls!

Quan per fi vaig arribar al cinema, em va sorpendre no veure'l. Vaig quedar-me una estona a l'entrada mirant els arbres, els cotxes i tot el que es movia mínimament, l'espera es va fer eterna.

Quan ja portava vint minuts de mirar el mòbil unes 40 vegades per minut, vaig decidir entrar sol. No vaig ni agafar crispetes. Havia perdut tota l'emoció que havia tingut tota la setmana anterior. És estrany com, el que portava anys esperant havia perdut importància.

Vaig veure tota la pel·lícula, no gaire atent, val a dir. I ell no va aparèixer. 

Quan vaig sortir del cine, vaig anar a casa. No hi havia ningú. Vaig entrar i em vaig estirar al llit. No tenia ganes de fer res.