Com Conèixer un Noi i No Enamorar-se en l'Intent

Sol, com sempre

Tota la meva vida havia estat sol. Aquest curs no podia ser diferent. És per això que no em va costar acceptar que en Jordi ja s'havia cansat de mi.

Amb les poques ganes que havia tingut sempre per fer coses, vaig anar a l'institut. Curiosament, aquell dia vaig aguantar més estona al bany sense sentir la olor, probablement ja no sentia res.

Vaig entrar a classe, tard però no vaig ni escoltar al professor. Així van passar pràcticament totes les hores del dia. En Jordi tampoc havia aparegut durant tot el dia. No em va afectar, o sí... O NO.

No volia pensar en res. No podia pensar en res. Passaven les hores, els dies i amb prou feines feia res. Quan anava a la botiga de còmics era quan més concentrat estava i, tot i axí, no baixava dels núvols.

Aquella tarda, ordenava la col·lecció de còmics de "Nits Fosques: Metall" quan un crit em va fer tornar a la realitat. Em demanaven els diners de la caixa enregistradora. No vaig respondre.

Quan per fi vaig entendre que estava passant, ja era massa tard. De la pistola que duia el noi de davant va sortir una bala que va atravessar-me l'espatlla. Vaig caure a terra.

No recordo donar-me un cop al cap. Només dolor i sang per tot el cos.

No puc explicar el que vaig viure després. Realment ho vaig viure? Ho recordo com somnis. Es confonen amb records.

Em sona veure a Willy Wonka ballant amb els Umpalumpes, el Jordi entrant corrent a la botiga i tirant a terra un dels atracadors i un drac sobrevolant la Londres dels anys 50.

Encara a dia d'avui, no puc distingir-ho de la realitat del moment. Potser tot ho va produir el coma provocat per la caiguda o el meu subconscient ensenyant-me el que jo volia veure.

Quan vaig obrir els ulls, els vaig haver de tancar ràpidament de nou. La llum em feia mal. Pel que vaig poder veure, hi havia una finestra oberta. Vaig notar l'aire que hi entrava. Vaig tornar a intentar obrir els ulls però, aquesta vegada, amb un pitjor resultat. Com que la llum em va fer mal als ulls la meva mà va córrer inconscientment a tapar-me'ls.

-AAAAHHHHHH!!!!!

La meva espatlla! Quin mal em va fer. Insuportable. Una infermera va entrar corrent per la porta. Vaig forçar-me a mirar. Li volia veure la cara.

Era jove. Devia tenir uns 25 anys (no em feu gaire cas que això de les edats no és el meu fort). Era rossa.

Va fer-me algunes preguntes que vaig respondre quasi sense pensar. Ja tornava a estar conscient i, per tant, a la lluna. Com sempre.

La infermera va marxar deixant-me sol en aquella habitació de parets blanques. No em podia moure sense que em fes mal res ni podia distreure'm amb el meu entorn, doncs no hi havia absolutament res.

Com sempre, vaig acabar pensant en l'última cosa en la que volia fer-ho. Per què m'havia plantat en Jordi? No és que m'importés però m'importava.

Vaig intentar dormir però estava més descansat que mai. No sabia quan de temps portava dormint pero ja intuia que no només unes hores.

Sort de la finestra. Sinó hagués estat per ella, les benes que m'envoltaven el cap i l'espatlla m'haguessin fet suar.

Vaig mirar cap a la porta de l'habitació just a temps per veure una silueta coneguda. Duia un cafè a de màquina a la mà. Va entrar. Em va fer sentir bé de cop. Vaig oblidar tots els meus mals.

Ell, per contra, semblava súper tranquil. En Jordi va seure als peus del meu llit i em va mirar durant poc més d'un minut. Llavors va parlar.