Com Conèixer un Noi i No Enamorar-se en l'Intent

Overthinker, com sempre

Em vaig tornar a despertar. En Jordi no hi era però no estava sol a l'habitació. Hi havia una infermera.

-Hola, em dic Pilar.

Em va estar explicant el que m'havia passat des que havia arribat a l'hospital. Portava tres setmanes en coma.

-Oh, tres setmanes sol a l'hospital...

-Sol? No has estat pas sol. En cap moment. El noi aquest estava sempre amb tu. No ens va dir ni el nom però no parava de preguntar per quan et recuperaries.

-Estàs segura d'això?

Impossible, a ningú li importo tant. Com podia ser que algú que feia tan poc temps que coneixia es preocupés per mi? 

En Jordi va tornar a entrar just quan la Pilar sortia.

- Ei! Com et trobes?

Per quina raó estava ell a l'hospital? Per què volia ser amic meu? No era per apropar-se a algú (sent amic meu només s'allunya dels altres).

- Bé, bueno... Em fa mal.

I si em vol per treure més bones notes? Buaa, no. Si jo faig uns apunts nefastos i estudio encara pitjor. No ho sé, no ho sé... Per què voldrà se amic meu?

- En què penses?

- Jo? En res, en res...

- Ja. No et crec. Tens un rostre MOLT expressiu.

Em poso vermell. Ningú es fixa mai en mi, encara menys en la meva cara. Segur que m'ho diu perquè li digui el que penso. Ah, no. No cauré fàcilment. No una altra vegada.

La Pilar torna a entrar amb el doctor. Mentre ella mira de fer-li entendre al Jordi que és millor que marxi a casa, el doctor es dirigeix a mi.

- Bon dia, sóc el Doctor Esteve. Ara et durem a fer unes proves: Una radiografia i un TAC. En funció del que veiem, et donarem l'alta avui mateix o ens esperem uns dies.

Avui. Potser em donen l'alta avui. Llavors se me'n du la Pilar amb la llitera. Les proves surten "magnífiques" segons el Doctor Esteve.  Arribo a casa i provo de posar-me al dia. Reviso Instagram, les notícies i el Twitter.

El dia següent, torno a l'insti, ja a un quart de nou, per variar. Ningú s'adona que he tornat, com ningú es devia haver adonat que no he vingut durant tres setmanes. Ningú menys un jove més gran que jo a qui li tinc tírria i que em cau de puta mare (però li tinc tírria). M'espera a l'aula 39 quan tothom surt a l'hora d'esbarjo.

- Ja has tornat.

No, vols dir? Em fa ràbia però no puc evitar somriure. Encara no entenc quin és el seu motiu per ser amable amb mi. Després de reflexionar excessivament poc, li pregunto.

- Per què vols ser amic meu?

Merda. Ja li he dit. Bocamoll.

- No ho sé - fa una pausa -. Suposo que les millors amistats són les que no tenen motiu de ser, no?

Quan me n'adono el tinc davant meu, a un pam.

- Potser desprens unes vibes especials, diferents a la resta. Potser és que prefereixo rodejar-me de gent que visqui als núvols. Potser no m'agrada tenir els peus a terra.

Tot això ho ha anat dient mentre s'anava acostant i ara ja està a dos dits de mi. Em mira als ulls i, de cop, toco el cel. Els seus llavis... Collons, quins llavis.