Com Conèixer un Noi i No Enamorar-se en l'Intent

Impulsiu, com sempre

En acabar l'examen de recuperació de Física, vaig sortir de la classe. Estava cabrejat amb mi mateix perquè, el dia abans, tot i haver-ho intentat, no havia pogut estudiar i, a més, havia dormit fatal. L'examen encara m'havia anat pitjor del que havia dormit i no tenia gaire clar si podria aprovar la matèria.

A tot això, ja arribava tard a la classe de Català. Vaig córrer i vaig entrar a la classe. El Jordi em va fer senyes perquè seiés al seu costat, que hi havia una taula lliure. Vaig travessar la classe intentant no molestar gaire i vaig seure al seu costat. Estaven parlant de les semiconsonants "i" i "u". Vaig treure la llibreta i l'estoig en un intent de fer uns apunts decents per estudiar quan arribessin els exàmens. Mai se m'ha donat bé fer apunts. I no és perquè no ho intenti. De cop, en Jordi em va preguntar com si m'hagués llegit la ment:

-Vols que fem junts els apunts?

M'ho havia dit a cau d'orella de manera molt exagerada. Si hi hagués hagut algú darrere, li hauria semblat estrany. Per sort, estavem darrere de tot, ningú ens veia si no es girava. Allò donava una falsa sensació d'impunitat.

-Com? -vaig respondre-li jo.

-Cadascú fa els apunts, com pugui, a classe i, després, ho ajuntem i fem uns apunts pels dos.

Pel poc que havia vist dels apunts del Jordi, a ell no li feia falta.

-Joder, m'aniria genial.

Allò em va alegrar. Vaig atendre més al que deien (tot i no acabar-ho de pillar) i vaig provar de fer algun apunt. Quan va acabar la classe ja era hora de dinar. La majoria d'alumnes anava a casa però en Jordi no, com a mínim aquella vegada.

-Oriol! -va aparèixer entre la gent del passadís -. Que he pensat que, si vols, et pots quedar a dinar amb mi, ma mare es passa molt amb les racions quan em prepara el dinar i no m'ho acabo mai.

Em va agradar la idea, total per anar a casa, sol, preferia quedar-me allà, amb ell. Vam anar a l'aula 39, l'única que quedava oberta quan els alumnes marxaven.

Macarrons i llibrets. Boníssim. S'ha de dir que sí que es passava, la seva mare, amb el menjar. No havia rigut tant en un dinar. Ell assegut sobre la taula, jo a una cadira.

Van passar les hores que ja eren les quatre de la tarda. La meva mare arribava cap a les sis a casa així que li vaig proposar que vingués a casa per començar a fer els apunts convinats. Va acceptar.

Just recollíem quan vaig rebre una notificació al mòbil. Com que érem pocs els que havíem hagut de fer la recuperació de Física, ja havien pujat la nota al moodel de la classe. Efectivament m'havia anat malament però no tant com em pensava. Havia aprovat.

-Oriol, a mi se'm dona molt bé la Física. Vols que quedem un dia, ara que s'acosten els globals i ens ho mirem?

En aquell moment, li hagués fet mil abraçades, petons i el que hagués fet falta. "Espera, què? No, Oriol, que cony dius? Saps que no li haguessis fet això que acabes de pensar", em vaig autoconvèncer.

De camí cap a casa vam estar parlant, entre d'altres coses, d'on vivia. Vivia lluny de l'institut. Per això, es quedava a dinar a l'insti molt sovint.

Quan ja havíem arribat al meu portal, en Jordi va rebre una trucada. Després de parlar-hi una estona va penjar.

-He de marxar. Ma mare vol que l'ajudi amb una cosa i ha de ser "ara" -va dir mig cabrejat.

No em mentia. Havia sentit la veu de la seva mare al telèfon. Em va fer ràbia, ara que començava a treballar més dur per treure bones notes... O era perquè molava portar un amic a casa?