HOGWARTS'70

El bosc prohibit

Hola! sé que fa molts anys que no penjo res aquí, i possiblement ningú que havia seguit el fanfic ho llegirà! pero bé, aquí teniu!! En principi escriuré dos capítols més com a molt, per mirar de trancar-lo mig dignament! 

******

El dia s'iniciava enterbolit com els caps de la Nausícä i en Sírius, els quals es negaven a iniciar el dia tot i que la claror que entrava per l'òcul anava il·luminant i definint paulatinament cada racó de l'habitació. Cap a les onze, el túmul de mantes turqueses, ubicat al llit del centre, es començava a moure entre gemecs i queixes.

–– Necessito alguna cosa pel cap, em fot un mal insuportable...

El xiuxiueig va quedar esmorteït per la quantitat de flassades i coixins que composaven el túmul, però va rebre resposta.

–– Jo també...

–– Escolta, això que ha passat aquesta nit... Què fem?

En Sírius, davant d'aquesta pregunta esclatà a riure i respongué

–– Naus, tu i jo som amics–digué sabent exactament que preguntava la seva amiga– Podem continuar així tranquil·lament no?

–– Tan amics i si torna a sorgir no passa re? – Preguntà la Nausicä entre rialles

–– Efectiv...

En Sírius no va poder acabar la paraula ja que es van tornar a perdre entre petons.

**********************

La llum verdosa es filtrava pels grans finestrals i deixava veure gran part de la immensitat del llac del castell, on el gran clamar i altres criatures marines hi habitaven. A part de la llum natural, la sala estava il·luminada per torxes de foc verdoses, les quals feien ressaltar els motius daurats luxosos de les humides parets de pedra. La sala també estava avituallada amb grans sofàs i butaques vellutades de tons verdosos, les quals convidaven a fer una partida d'escacs mentre contemplaves les colònies de selkies i grindylows nadar.

En Regulus estava escarxofat a una butaca solitària, al costat d'una de les grans llars de foc que hi havia ubicades al extrem esquerra de la sala. El noi estava submergit als seus pensaments i admirava un medalló amb la imatge de la seva mare, Walburga Black, que li picava l'ullet. De cop, aixecà bruscament la vista, com si li ordenessin, i la fixà damunt la serp de l'escut de la seva casa, el qual semblà que el decidí; s'aixecà i anà decidit cap a un noi pàl·lid.

–– Avery, on és en Muciber? Vindreu? La Bella m'avisarà quan siguin al Bosc Prohibit, vindran des de casa.

En acabat de dir aquests mots, un gran tro va fer sacsejar totes les parets del castell.

–– Vindrem.

Després d'aquest curt intercanvi de paraules, en Regulus sortí decidit cap a fora de la sala, prenent el medalló fort amb la mà. No podia treure's del cap les frases persistents de la seva cosina <<és el futur Regulus, has de ser-hi...sinó, et matarà>>. Estava tant absort amb els seus pensaments que no va veure en Severus Snape assegut a escassos metres de l'Avery.

En Regulus sortí de la sala comuna, i a pesar que els seus peus tocaven les dures pedres, s'imaginava a l'antiga casa pairal Black situada a la placeta Grimmauld. S'imaginava a la cuina, assegut, i gaudint dels exquisits plats preparats per en Kreacher; tota la família era a la taula, fins i tot en Sírius... abans que la seva fugida provoqués una taca horrible al tapís i un tabú familiar: era la vergonya de la família, renegava de la sang pura i s'ajuntava amb sang de fang com els Evans. Aquest pensament intrusiu va provocar que s'estremís, el record d'en Sírius sempre és dolorós, passar el dol per algú que encara és viu és una situació difícil.