#LuimeliaDos (Català)

2 - Improesia

— Amèlia! Que és el teu repre' contesta!

La trucada inesperada es va fer anunciar, just segons abans de que l'Amèlia pogués donar una mossegada a la seva torrada, on una combinació d'emoció i ànsies es varen fer present en ambdues. Especialment en la Lluïseta, qui mirava directament els ulls de la seva xicota, amb la il·lusió de que poguessin contractar-la a "Estimar Eternament".

Però la sensació d'alegria es va anar transformant en tristesa quan la Lluïseta va notar que el somriure de l'Amèlia anava caient fins que va penjar. No havia dit paraula i la Lluïseta la va entendre perfectament. La coneixia i va ser un únic i petit gest en el seu rostre, que li va dir tot el que havia passat.

No li havien donat el paper.

I l'Amèlia no parava de dir que, potser, el vídeo que havia preparat per a la prova no era tan artístic com el que van fer els altres actors i actrius. Que potser li podria haver posat més obstinació. Que potser... no havia tingut simplement suficient talent per a ser triada.

— Però, què dius Amèlia? – Va dir la Lluïseta buscant el vídeo que havien fet amb el seu telèfon, tornant-lo a reproduir – Si el vídeo que vas enviar va ser del millor!

— Perquè no va ser suficient bo per a ells, carinyet.

– Amelia va agafar el seu telèfon i va buscar un dels vídeos d'un actor que seguia – Mira aquest vídeo, Lluïseta – Va dir mentre reproduïen el vídeo de l'actor realitzant un monòleg – És que el meu representant tenia raó, hauria de crear més contingut a les meves xarxes. Fer alguna cosa diferent als altres!

— Podries fer monòlegs també. – Va dir la Lluïseta, encara que no gaire convençuda que això fos una bona idea. – Oh, oh! Però podries fer un videoclip com ha fet el meu germà – Però era la seva xicota, i havia de fer-li costat passés el que passés.

— La música trap?

— És clar! Manolo, Manuel, Man-all-in! – Cantava la Lluïseta mentre feia moviments de trap o, almenys, a ella li semblava que eren de trap.

— La Lluïseta, que no crec que un vídeo de trap sigui el millor per a impulsar la meva carrera com a actriu. – L'Amèlia era realista.

— Ja... també tens raó, al meu cap la idea sonava genial – Va dir encongint-se d'espatlles. —Però que sàpigues Amèlia, que encara que estiguis aquí fent el ximple, estaré amb tu.

— Ho sé, vine aquí. – Li va dir l'Amèlia fent-li un petó als llavis - Encara que estigui fent el ximple, no?
Perquè si una cosa tenia clar l'Amèlia Ledesma, és que la seva Lluiseta sempre anava a ser la seva Lluïseta. Passés el que passés, les dues ho superarien, juntes.

— Sí, encara que et posis enmig del carrer a recitar poesies sense sentit, o si decideixes vestir-te de nou de caca per a una festa de disfresses...

La idea de la Lluïseta era senzilla, era animar a la seva xicota, però no tenia ni idea del que al cap de l'Amèlia s'estava formant en aquell moment.

— Clar! Això Luisita, això és el que hem de fer.

— Era broma Amèlia – la Lluïseta la va tallar, venint-li al cap flashbacks d'aquell moment – Mai més em torno a posar el vestit de pollastre!