#LuimeliaDos (Català)

6 - Alguna cosa li passa a la Mary

La Luïseta i l'Amèlia caminaven, amb pas tranquil, cap a casa després d'una nit bastant estranya, encara que si l'Amèlia havia de ser honesta, tots els esdeveniments amb els Gómez eren així, peculiars.

Hi havia alguna cosa en la rutina de reunió de la família que a l'Amèlia li fascinava i que, en la majoria de les ocasions, començava envoltant una taula repleta de menjars cuinats pel seu ben volgudíssim sogre. Sempre s'intentava parlar per sobre del caos que regnava en aquella sala, que encara tenia pinzellades d'un altre temps, i li encantava veure com, malgrat les discussions o els desacords, els Gómez sempre semblaven entendre's a la perfecció, encara que no tinguessin un punt de vista en comú en algunes qüestions, però aquella nit l'ambient va començar enrarit per un tema que els afectava a tots.

La Maria marxava. No importava on, la qüestió és que marxava i als Gómez, que algun dels seus fills es canviés de barri, encara que fora en la mateixa ciutat, ja els semblava un despropòsit, molt més si parlàvem d'un altre país, com era el cas. Aquest codi de "junts per a tot" que els Gómez tenien a l'Amèlia li donava, a parts iguals, tendresa i aclaparament, però els estimava tal qual eren.

En Marce va convèncer a la Manolita i en Manolín perquè participessin en una pantomima en la qual li fessin canviar d'opinió a La Maria, però allò no els va sortir molt bé i el fet que convidessin a l' Ignasi al show, va ser la cirereta del pastís que va ser tot el sopar.

La Maria havia deixat al Nacho dies abans i a penes s'havia comentat res sobre aquest tema, però l'Amèlia va passar moltes hores escoltant al seu amic plorar per haver-la perdut.

-Què he fet malament, Amèlia? – preguntava aquell home destrossat.

-No has fet res malament, Nacho. Ni ella tampoc. – li contestava la bruna mentre l'abraçava, intentant consolar-ho.

-Però jo l'estimo! – sanglotava intentant assecar-se les llàgrimes amb el palmell de la mà.

-Ho sé i estic segura que ella et vol a tu, carinyet, però ara està travessant un mal moment i necessita fer això, per molt que et faci mal.

-Ja ho sé. L'entenc, de veritat que sí, i la respecto, però és que em dol no ser suficient. No haver sabut fer-la feliç. – m'explicava en Nacho.

-El problema és que tota la vida ens diuen que hem de fer feliç a la gent que ens envolta: als nostres pares, als nostres germans, als nostres companys de feina, als nostres amics, a la nostra parella... - L'Amèlia agafava amb molta dolçor la mà del seu amic.

- Quan la felicitat no és responsabilitat de ningú més que d'un mateix, Nacho. La Maria ha de buscar ara la seva pròpia felicitat i tu la teva. Qui sap? Potser en un temps, quan decideixi tornar, us retrobareu amb una altra visió de la vida i tindreu una altra oportunitat. – i li va somriure buscant la seva mirada.

-I si li demano que es casi amb mi? – va dir de sobte, connectant la mirada amb la de la seva amiga, com si hagués tingut la millor idea del món.

-Què dius, Nacho? – va preguntar la bruna confusa.

-Que li demanaré que es casi amb mi. Potser així s'adona que l'estimo i que no ha d'anar-se per a ser feliç. – li explicava com si allò fos el més lògic.

-Però...a veure... carinyo, no deies que respectaves la seva decisió?

-Ho faig, però potser puc fer que canviï d'idea. – deia amb il·lusió.

-No crec que sigui bona ide...

-Li demanaré la mà d'una manera espectacular, ja ho veuràs. – la va interrompre l'advocat. – Una cosa bonica i impactant.