Dietari

2/6/2021

Per què no soc feliç? Per què no soc feliç? Per què no soc feliç? Per què no soc feliç? Per què no soc feliç? Per què no soc feliç? Per què no soc feliç?

Bona pregunta.

L'any 2018 (o va ser el 2017?) em vaig trencar. A partit d'aleshores vaig deixar de ballar, de cantar i de somriure honestament. Ara, 3 o 4 anys després, gairebé no em queden ànims ni per escriure això. Abans m'emocionava escrivint; últimament, ni l'escriptura m'emociona. Crec que n'estic perdent les ganes (d'escriure, vull dir) i em fa molta por. No sé què faré si les perdo. He... No. M'he barallat tant amb mi mateix per orientar-me cap a un futur concret que no puc (o no vull) contemplar el fracàs com una opció. Què faré si fracasso? Tinc altres habilitats/qualitats, però la meva imaginació i la meva capacitat per crear i escriure històries són les que més m'agraden. Així que no sé què faré si les acabo perdent. Perquè, evidentment, el fracàs comporta la pèrdua d'aquestes habilitats/qualitats, oi? Tothom diu que no t'has de rendir, però res m'assegura que no fracassaré si m'esforço al màxim. Res de res. És clar que si no ho dones tot tens menys possibilitats (crec jo) d'aconseguir-ho, però no n'hi ha prou amb donar-ho tot. Insisteixo: res pot assegurar-te que triomfaràs. Si encara que m'esforci al màxim és possible que no ho aconsegueixi, perquè esforçar-m'hi tant? Les meves possibilitats minvaran, sí, però encara n'hi haurà alguna. A més a més, si, com diuen alguns, l'èxit també és qüestió de talent i el talent és una cosa que es té o que no es té, o si més no que és molt difícil d'adquirir; si és així, doncs, perquè m'haig de preocupar? És possible que hagi nascut amb talent o que n'hagi nascut sense, que l'adquireixi o que no l'adquireixi mai. El temps ho dirà. El problema radica en què fer durant aquest temps (que ben bé podria ser tota la meva vida), mentre no aconsegueixo el que em proposo (si és que algun dia ho aconsegueixo). Hauria d'invertir temps, energia i esforç en un pla B que no m'agrada i que podria acabar esdevenint el pla A, de manera que viuria amb la consciència de ser un fracassat, un perdedor i, en definitiva, un home acabat? Ho sé, ho sé. Potser m'haig de replantejar el que és ser un fracassat, un perdedor i, en definitiva, un home acabat. Heu sentit mai allò que de vegades el problema no es troba en com arribem a la nostra meta, sinó en la pròpia meta? És a dir, que de vegades ens marquem objectius massa ambiciosos per a les nostres capacitats (almenys per a les capacitats que tenim en un moment determinat), la qual cosa condueix inevitablement al fracàs, ja que ens enfrontem a coses per a les que no estem preparats, i aquest fracàs reiterat condueix, al seu torn (i també inevitablement), a la rendició, la resignació i, en casos com el meu, a l'amargor, la ràbia, la tristesa i, per últim, a la depressió. Ja sé el que direu: "intenta posar-te objectius més 'realistes', metes més assequibles per a les teves capacitats (almenys per a les que tens en aquest moment determinat)". I jo us dic: "aquestes metes més 'petites' no em satisfan. Son, per a mí, un recordatori constant de la meva inferioritat, o més aviat de les meves limitacions i, per extensió, de tot el camí que encara haig de recórrer abans d'assolir el grau de perfeccionament necessari, si és que algun dia l'assoleixo. Perquè, ho torno a repetir: res m'ho pot assegurar". Com veieu, el que hauria d'ajudar-me esdevé un pes extra per a les meves espatlles. Almenys puc estar segur que en això, en tergiversar les coses que em podrien ajudar per fer-les anar en contra meva, en això, us dic, puc estar segur que sóc talentós.