Dietari

6/11/2021

Crec que, des que vaig encetar el dietari, aquesta ha estat la pausa més llarga que he fet fins avui dia. No sé què em passa. Ara que tinc l'estilogràfica a la mà (sí, deixant-me aconsellar per la Natalie Goldberg al seu llibre El Gozo de Escribir, em vaig comprar una llibreta i una ploma; tot el que llegiu aquí neix de la seva tinta), ara que tinc l'estilogràfica a la mà, us deia, em sento en pau amb mi mateix, com si el fet d'escriure fos una treva en la guerra que lliuro constantment contra la meva persona. Potser no és només el fet d'escriure, sinó també el seu context el que em brinda aquesta pau: el balcó de casa, els raigs del sol del migdia que dissipen el fred tardorenc, el cigarret que penja dels meus llavis, el borbolleig de l'aigua que bull al fogó de la cuina... El que em costa d'entendre és per què, sent coneixedor dels beneficis que m'aporta l'escriptura, em resisteixo a posar-m'hi. Crec que és mandra. Tot em fa mandra, fins i tot l'acte d'escriure. Això no obstant, una part de mi creu que rere la mandra s'hi amaga una causa subreptícia, més obscura i profundament arrelada al meu 'jo': la por, les inseguretats. Por a què? Al fracàs, suposo, o potser al rebuig. De vegades em pregunto per què escric. Heu vist una pel·lícula titulada Into the Wild, dirigida per en Sean Penn? Tracta d'un noi, un jove graduat a la universitat amb tots els honors, que decideix abandonar la seva promesa de futur i embarcar-se en un viatge de solitud, autodescobriment i comprensió de la naturalesa, tot assolint la felicitat sempre buscada, una mena de pau espiritual en un paradís pur i sa. Al final, però, conclou que la solitud no és l'ideal de l'ésser humà i opta per tornar a casa. Desafortunadament, les circumstàncies no li ho permeten i es veu obligat a quedar-se, a patir els turments de la fam i de l'aïllament. Poc abans de morir, escriu sobre la pàgina d'un llibre: «La felicitat només és real quan és compartida». Doncs, bé, jo em pregunto si amb l'escriptura passa el mateix, si només és real quan és compartida. Quin sentit té escriure si no ho comparteixo amb els altres, cosa que no acostumo a fer? I, d'altra banda, què passarà si, quan ho comparteixi, els altres giren els seus rostres, o les seves mirades llisquen sense interès sobre aquestes paraules i passen de llarg? N'hi ha prou amb la meva voluntat de compartir per a què els altres ho facin real? En fi. Pors, pors, pors. La mateixa història de sempre.