Dietari

14/12/2021 - Carta d'amor

A Gualba, la de mil veus, Eugeni d'Ors escriu el següent: «La gran tragèdia de l'home és que està sol. La gran recerca de l'home és la companyia. Què us penseu que vol dir l'amor? L'amor és una temptativa d'amistat, que no trobant encara prou companyia, cridava: "Més! Més!" I que, en sortint d'estar a punt d'arribar-hi, ja passava més lluny que ella. I llavors s'ha precipitat a l'altra banda del cim lluminós i precari que és ella. I allà on s'havia somiat una companyia, reneixen dues solituds».

Reprodueixo les seves paraules perquè resumeixen i reflexen com em sento molt millor del que jo ho podria definir. Així i tot, intentaré explicar-t'ho tan bé com pugui, procurant ser clar i precís i sense centrar-me en les coses dolentes o negatives que hi pugui haver.

Crec que m'agrades.

Bé, no ho crec; ho sé.

Ho sé perquè et penso molt sovint. Penso d'enviar-te missatges més vegades de les que te n'envio, penso de dir-te més coses de les que t'arribo a dir, penso d'abraçar-te més del que t'abraço, penso de fer-te petons... Penso molt, la veritat. Però em costa deixar-me sentir. Això no obstant, hi ha sentiments que, malgrat aquest bloqueig, aconsegueixo identificar. Sento, per exemple, que vull estar present a la teva vida (tant com tu vulguis que hi sigui) i que vull que tu ho estiguis a la meva (tant com tu hi vulguis ser). Sento que vull cuidar-te, protegir-te, ajudar-te, donar-te suport o senzillament fer-te companyia, i em sento bé quan faig una cosa o altra. Es podria dir que em senta bé fer-te bé. I també sento, és clar, que tu em fas bé a mi; però no ho espero, si et sóc sincer. No espero res a canvi. Bé, potser sí que espero alguna cosa: la companyia somiada a la que fa referència Eugeni d'Ors. La gran recerca de l'home. Però els somnis són somnis i, en canvi, el que sento és ben real. I crec francament que també és honest, sincer i desinteressat.

Mira, ja que m'estic sincerant, et diré tota la veritat: també tinc moltes pors. Por a la no-correspondència, por al rebuig, por a l'abandonament... Però és la meva feina gestionar aquestes pors que (d'això no en tinc cap dubte) provenen d'un lloc ben diferent que el meu amor. Ara bé, t'haig de confessar una cosa: encara tenen molt poder sobre mi. Per això no he pogut dir-te com em sento fins ara. Per això acostumo a reprimir la tendresa, l'afecte i el desig que despertes en mi. Tant de bo aquesta carta d'amor o, per no semblar tan cursi, aquesta exposició del que sento, tan de bo que m'alliberi de la càrrega que suposa per a mi el fet de no parlar-ne. Em sembla que ja era hora.

Per acabar, et vull explicar una última confidència: he estat evitant aquest moment durant molt de temps amb l'excusa que dir-t'ho no canviaria res, però tu mateix em vas fer veure que explicar-t'ho sí que canviaria alguna cosa: que a partir d'ara tu també ho sabràs. Tinc ganes que es produeixi aquest canvi. El que passi després, bé, serà el que hagi de ser i, sigui el que sigui, ho acceptaré per més, menys o cap mal que em faci.