Dietari

31/7/2021

Ahir vaig fer plorar una amiga meva. Bé, dir que la vaig fer plorar és donar-me massa importància. El cas és que estàvem discutint i ella va acabar plorant. El tema de la discussió: trencar melons. No sé si l'expressió és invenció seva o si l'ha treta d'algun altre lloc, però fa referència al fet de remenar la ferida o les ferides d'altri en nom d'un ideal abstracte de bé, de justícia, d'igualtat, etcètera, quan el vertader motiu de l'acció -la satisfacció personal, transitòria, d'obrar en nom de l'ideal en qüestió per no sentir-se malament amb un mateix- és purament egoista. El que acabeu de llegir era (i és) la seva opinió, el que em volia fer entendre i que jo no copsava de cap de les maneres. Fins que els seus ulls es van omplir de llàgrimes, és clar. Aleshores em vaig adonar de l'extrem al que havia arribat per tal d'afirmar que jo tenia la raó quan en realitat sabia perfectament que m'equivocava. Tan gran és el meu ego. Al final vaig reconèixer el meu error, però no sense atacar-la despietadament, disseccionant el seu discurs lògic per remoure emocions que, de fet, no tenien (i alhora sí que tenien) molt a veure amb el tema sobre el que versava la discussió. Em penso que perquè ho entengueu hauria de ser més específic...

Tot va començar perquè jo havia conegut una noia de la que fins aleshores només havia sentit a parlar. Quan li ho vaig explicar a la meva amiga, em va dir que vigilés amb aquesta noia. El motiu? Anys enrere, en una festa, dos nois havien abusat d'una amiga nostra i ella, la noia que jo acabava de conèixer, havia estat allà i no l'havia recolzat, ans al contrari, s'havia posat de part dels nois. Després d'explicar-m'ho, la meva amiga em va demanar que no digués res d'això a la noia que acabava de conèixer. Potser us pregunteu, tal com vaig fer jo, per què m'ho va explicar si no volia que l'assumpte tornés a sortir a la llum. Bé, més endavant tornarem sobre aquest punt. Jo, en sentir el que havia fet la noia que acabava de conèixer, vaig dir-li a la meva amiga que ja no podria tornar-la a mirar amb els mateixos ulls i que, si amb el temps desenvolupés una amistat sincera amb la noia en qüestió, no podria estar-me de dir-li-ho. "Doncs no ho facis, per molt amics que sigueu", em va dir la meva amiga. "Per què?", li vaig preguntar. "Perquè t'he demanat explícitament que no ho facis". "I per què m'ho expliques?". "Doncs perquè et tinc confiança". "I si jo li tingués confiança a ella? Aleshores em veuria moralment o deontològicament obligat a dir-li alguna cosa, oi?". Arribats a aquest punt, la meva amiga va sospirar. "Tú no ets ningú per trencar els melons dels altres", em va etzibar amb un to corferidor que em va fer ignorar el fet que no sabia al que es referia amb això de 'trencar melons', "Si li ho dius, encara aconseguiràs que se'n torni a parlar, d'aquest tema, i això li causaria dolor a la nostra amiga. Què prefereixes? Fer-li bé o fer-li mal en nom d'una idea abstracta de 'bé suprem'?". Em vaig quedar de pedra. Em trobava davant un dilema ètic en tota regla, i per a un aspirant a intel·lectual com jo va ser com una llaminadura per a un infant. Ara me n'adono que la seva pregunta era retòrica, però en el seu moment no ho vaig notar i m'hi vaig voler capbussar de ple, en el dilema ètic. Jo, ignorant de mí!, vaig dir que el 'bé suprem' hauria de prevaldre sobre el bé individual (cal entendre el 'bé suprem' com un bé comunitari o si més no majoritari), o que almenys hauríem d'aspirar a això. La meva amiga va fer una ganyota desdenyosa. "Molt bé, Arnau", em va dir, "Fes el que vulguis. Diga-li això a aquesta noia en nom d'una idea abstracta de bé, quan en realitat el que t'empeny és el desig egoista de no sentir-te malament amb tú mateix perquè 'ja no la pots mirar amb els mateixos ulls'. Fes-ho, malgrat que això li causarà dolor a la nostra amiga i me'l causarà a mí també". Jo em vaig quedar mut. "Al final", va afegir ella, "en nom del bé faràs més mal a les persones que estimes, quan nosaltres no t'hem demanat ajuda. Jo penso que el més important és protegir les víctimes". Després d'aquesta sentència, em vaig enrabiar. No m'agrada (suposo que a ningú li agrada) que em facin sentir com una mala persona, encara que sigui merescut. I quan m'enfado tendeixo a atacar. "D'acord", vaig dir, venjatiu, "entenc el que vols dir i admeto el meu error. Ara diga'm, però, per què tú, quan t'he parlat d'aquesta noia, has volgut explicar-m'ho. Per tot el que m'has dit, dedueixo que no ho has fet en nom del bé ni per 'fer justícia'; això son idees abstractes, no? Espera, ja sé el que em diràs: que ho has fet perquè em tens confiança. Reconec que la confiança és un factor important, però no és suficient per motivar la reacció que has tingut. Que ho has fet, potser, per prevenir-me, per protegir-me d'aquesta noia? Estic disposat a creure que en part sí, però, de la mateixa manera que amb la confiança, tampoc em sembla suficient, sobretot tenint en compte que no em trobo en cap situació de vulnerabilitat per la que aquesta noia pugui fer-me mal. No. Et diré per què ho has fet! Tal com a mí, a tú també et motivava un desig egoista: no podies tolerar que aquesta noia, la noia que va defensar els abusadors de la nostra amiga anys enrere, pogués fer-se amiga meva malgrat que ara, potser, ja no sigui la mateixa persona que era abans. I encara et diré per què no ho podies tolerar, això: perquè en el fons et fa ràbia que aquesta noia no hagi pagat per allò que va fer malament quan la nostra amiga ha patit tant, així que en tenir l'oportunitat has volgut privar-la, com per venjança, de la possibilitat d'una amistat futura". De seguida em vaig penedir d'haver parlat amb tanta duresa. Va ser aleshores quan vaig veure que els ulls li brillaven, plens de llàgrimes contingudes. "Doncs sí", em va confessar, mig enfadada mig avergonyida, "potser ho he fet per això! Fa molta, molta ràbia que la gent que ha fet mal sigui feliç quan les víctimes dels seus actes no ho són...". Em vaig desplomar al seu cantó, abatut, i la vaig abraçar. "Ho sé. I ho sento. A mí també me'n fa, de ràbia. No t'hauria d'haver parlat d'aquesta manera. Perdona'm". I vam romandre així, abraçats l'un a l'altre, units i dividits pel dolor d'una ràbia compartida, fins que se'ns van esgotar les llàgrimes.