Dietari

23/8/2021

Demà és el meu aniversari. No sé perquè ho escric, això. Quina importància té? En realitat us vull parlar d'una cosa que se m'ha ocorregut avui parlant amb un noi per Grindr. Grindr, pels que no ho sapigueu, és una app de cites gai. Bé, 'app de cites' no li fa justícia. Més aviat es tracta d'una 'app de aquí te pillo, aquí te mato' gai, on abunden les 'fotopolla', les converses hot i en definitiva el sexe virtual, i on predominen una clara tendència hedonista i el culte als fal·lus XXL, per emprar l'argot propi de l'app. M'imagino que amb aquesta descripció queden prou clars els meus sentiments envers ella. Així i tot, l'utilitzo; en part perquè no sempre és d'aquesta manera i en part perquè, collons!, facilita molt la satisfacció del desig sexual. El cas és que estava xatejant amb un noi: ell volia sexe virtual; jo, en canvi, preferia xerrar, conèixe'ns i més endavant veure'ns en persona. La conversa no s'ha allargat massa, com us podeu figurar. En acabar-la, però, m'he preguntat perquè cadascú volia el que volia. Estareu d'acord amb mí en que ell cercava l'obtenció d'un plaer immediat i passatger (però no necessàriament menys satisfactori), mentre que jo aspirava a desenvolupar un vincle que a la llarga em brindés un plaer durador (però no necessàriament més satisfactori). Dit de forma poètica: ell volia delectar-se en el gaudi momentani i caduc, però jo anhelava una alegria sostinguda en el temps, perenne, eterna... Heu notat com evito utilitzar el terme 'felicitat' tot substituint-lo per el d''alegria'? Si l'utilitzés encara em diríeu: "Hipòcrita! En la darrera entrada concebies la felicitat com un invent de l'ésser humà per eludir el conflicte i, ves per on, tú pretens trobar-la per mitjà d'una parella sentimental!". Molt bé! No us en falta, de raó. Us parlaré, doncs, del problema que no vull confrontar. D'on us penseu que prové aquest anhel d'eternitat, de permanència? Prové del meu temor a la mort, a la inexistència, al no-res absolut que, acompanyat de l'oblit, ens engolirà a tots tard o dora. La meva petitesa, la meva insignificància en aquest vast Univers ple de buit m'ennuega i em desperta el desig de ser significatiu, de ser gran per a algú altre. "I què passa amb els teus pares?", em preguntareu. "No ets gran i significatiu per a ells?". Sí, tinc la sort de ser-ho! Però és un trist consol per a algú que sovint pensa en el fet de tenir fills, de tenir descendència, com en una altra manifestació del mateix anhel d'eternitat. I és que no hi ha millor manera de perllongar la pròpia existència que en la carn del teu plançó; no hi ha millor manera de ser gran i significatiu per a algú altre que esdevenir el pare o la mare d'una criatura (tot i que això, és clar, no sempre surt bé; però d'aquest tema ja en parlarem en una altra ocasió). Bé, estava dient alguna cosa de la meva petitesa i la meva insignificància en aquest vast Univers de buidor, oi? Ah, sí! Encara que sigui així, encara que la meva existència no tingui cap rellevància per a l'inexorable desenvolupament del cosmos, la realitat (per a mí) és que les relacions i els vincles que establim, que ens uneixen (però sense traspassar la frontera de la 'separatitat', com diria Erich Fromm) amb altres persones, ens imbueixen de valor, ens fan preuats per a aquestes. El valor, per tant, no és inherent a nosaltres, sinó que, en certa manera, deriva dels altres, és relatiu a ells (no trobeu curiosíssim que el pronom personal 'nosaltres' estigui compost per 'nos', que antigament era equivalent a 'jo', i 'altres'? Nosaltres, jo i els altres. Fins i tot en la unitat el 'jo' està aïllat, és víctima de l'esmentada 'separatitat'). Potser la condició gregària de l'ésser humà, aquesta necessitat de pertànyer a quelcom superior, de formar part d'una mena de xarxa de nexes entre els diferents individus, és una altra expressió de l'anhel d'eternitat del que us parlava, com si el fet que els nostre record ens transcendís, tot habitant les fibres cerebrals dels que encara romanen aquí, fos una forma de mantenir-nos vius més enllà del llindar de la mort (o potser no; potser la condició gregària de l'ésser humà és un mecanisme de supervivència, tal com s'aprecia en el regne animal). Quina ironia, no trobeu? Som absolutament prescindibles per a l'Univers i alhora podem ser una peça (aparentment) imprescindible del petit univers d'algú altre. És més, us diria que volem (bé, que vull) ser una peça (aparentment) imprescindible del petit univers d'algú altre precisament perquè sóc (som) absolutament prescindibles per a l'Univers. I per això, afegiré, anhelo desenvolupar vincles profunds que a la llarga em brindin un plaer durador, una alegria sostinguda en el temps, perenne, eterna, fruit de la garantia de ser una peça important en el petit univers de l'altra persona (definitivament, no perquè tingui cap mena de bloqueig que m'impedeixi delectar-me en el gaudi momentani i caduc, en el plaer immediat i passatger del sexe amb estranys...).

Vaja, em temo que, en efecte, he estat emprant la felicitat com a excusa per no abordar el vertader problema.