Dietari

12/8/2021

Últimament no em deixa de rondar el cap la frase següent: 'la felicitat és una invenció de l'ésser humà per evitar el conflicte'. Bé, potser en comptes d'invenció (que també ho és, per descomptat) hauria de dir-li instrument. En la nostra societat mediàtica gairebé (i aquest gairebé és una espurna d'esperança enmig de la foscor) tot s'instrumentalitza a favor d'això o d'allò altre. Però ara no em ve de gust parlar-ne, d'aquest tema; només era un apunt introductori per donar peu al que m'angoixa en aquests instants. Ignoro el moment exacte en que vaig començar a pensar la felicitat d'aquesta manera, però la meva memòria vol remuntar-se al dia que me mare em va dir: "Ai, Arnau, deixa'm ser feliç!". Ves a saber quina mena de comentari punyent li hauria fet jo per rebre aquesta contestació. Segurament devia exigir-li que solucionés algun conflicte de la seva incumbència que, directa o indirectament, m'afectava a mí. I és que, amb l'excusa de voler ser 'feliç', la meva mare eludia la confrontació del problema; i els problemes, si no es confronten, romanen irresolts. No us confongueu: ho sé perquè jo també ho faig, això (de tal palo, tal astilla). Així i tot, em treu de polleguera. El fet és que des d'aleshores, des que el meu enteniment va assimilar aquesta percepció de la felicitat, ja no em puc prendre seriosament aquelles persones que l'únic que volen a la vida és 'ser felices'. Bé, sí que me les puc prendre seriosament i puc entendre-les, respectar-les i estimar-les, però, quan expressen el desig esmentat, els meus pensaments se'n van immediatament al que acabeu de llegir. Com diu la Sara Ahmed al seu llibre La promesa de la felicidad, "ver con felicidad implica no ver la violencia, la asimetría ni la fuerza" (haig de confessar que ella utilitza aquesta frase en un altre context -heus aquí la trampa de les cites bibliogràfiques-, però també serveix per al que us intento comunicar. A més a més, no us passa que llegiu certes frases i, encara que hagin estat escrites en un context distint, us sembla que contenen un bocí de la vostra 'Veritat Interior' i de cop i volta alguna cosa fa 'clic!' en la vostra ment, com si haguéssiu trobat un nova peça del trencaclosques que és la vostra visió del món? Per a mí, aquest en va ser un cas). Us recomano que, si teniu l'oportunitat, llegiu el llibre de la Sara Ahmed; utilitza expressions com 'imperatiu de l'alegria' o 'objectes feliços' que conviden moltíssim a reflexionar, però no us en donaré més detalls perquè tot el que digui no arribaria ni a la sola de la sabata del que ella diu al llibre.

Ara em ve al cap una altra situació, potser no tan evident com l'anterior, en la que el desig de ser feliç servia, almenys des de la meva òptica, per fintar el conflicte. Abans d'explicar-vos-la, però, us haig de posar en situació: un pintor es va enamorar de mí. Bé, enamorar potser és una paraula massa grossa; però si heu arribat fins aquí ja us haureu familiaritzat amb els meves exageracions i dramatitzacions de la realitat. El seu era un amor no correspost perquè del meu, no n'hi havia (en aquest context, quan dic amor cal que l'entengueu com una barreja de desig sexual i afectiu, res místic ni romàntic). Tot i que no em despertava (o no amb prou força) ni una cosa ni l'altra, m'agradava passar temps amb ell. En d'altres aspectes érem molt afins i fins i tot teníem un projecte de futur en comú. Aquest projecte i les nostres quedades, però, se'n van anar en orris quan, per mutu acord, vam decidir obrir un parèntesi en la nostra relació. La iniciativa era seva: em va plantejar (molt acertadament) que la nostra amistat no podia prosperar sense que un dels dos (ell) patís, i per aquest motiu creia convenient tallar-la d'arrel perquè el conflicte no germinés en el seu interior, l'infectés i eventualment acabés podrint-la; d'aquesta manera, almenys, conservaríem la possibilitat d'una amistat futura, només factible quan el seu amor s'extinguís o aprengués a tolerar-lo. Ho vam fer el millor que vam poder. Però quan es comparteixen certs espais i un ha de renunciar a això i l'altre a allò, el rancor acaba trobant la manera d'infiltrar-se, de parasitar el teu organisme i fer-te percebre l'altra persona com l'enemic. Per tant, no és gens estrany que en algunes ocasions acabéssim parlant-nos de males maneres. Va ser durant una d'aquestes converses quan em va dir la frase que em va fer vibrar daltabaix: "no vull haver d'estar negociant com ens fem més o menys mal". Raó no li faltava (negociar la manera de minimitzar el dany era exactament el que fèiem), però em va fer ràbia que és negués a realitzar la negociació, com si poguéssim fer-ho de cap altra forma que no impliqués excloure a un dels dos dels espais compartits. Al meu entendre, ell volia el mateix que me mare: 'ser feliç'. És a dir, no haver de confrontar el problema que jo suposava per a ell. Potser per aquesta raó la gent malalta d'amor acostuma a desitjar la desaparició de l'estimat o l'estimada; però aquest no pot, senzillament, desaparèixer, deixar d'existir, i, d'igual manera, l'amant no pot fer que el seu amor s'extingeixi, només pot responsabilitzar-se'n. Com podeu veure, no hi ha més remei que actuar democràticament i negociar la forma de fer-se menys mal. I dic 'democràticament' perquè això és la democràcia: un continu estira i arronsa per trobar solucions provisionals a conflictes irresolubles. Que sigui així, però, no vol dir que haguem d'abandonar tot intent d'arribar a un consens, encara que la via per assolir-lo sigui feixuga, i amparar-nos del conflicte, de la confrontació, rere el desig de 'ser feliços'.

En fi.

Us deixo amb una cita d'Aldous Huxley, extreta del seu famós llibre Un mundo feliz, que (em fa l'efecte) quallarà amb la resta de l'entrada: "Estar satisfecho de todo no posee el encanto que supone mantener una lucha justa contra la infelicidad, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o una duda. La felicidad nunca tiene grandeza".