Dietari

26/7/2021

Déu n'hi do, un mes i escaig sense escriure... Ja ni me'n recordo de per què vaig començar a parlar d'en Pol Guasch. Devia de ser (i en realitat no podria ser de cap altra manera) perquè volia reflexionar sobre l'amor -l'amor, per a mi-. Doncs, bé, per a mi, l'amor és reconeixement. És que algú (a banda de jo mateix) reconegui la meva existència, la meva validesa, els meus èxits i les meves rialles, els meus fracassos i les meves llàgrimes, és que algú m'afirmi i jo afirmar-lo a ell o ella, reconèixer les seves llàgrimes i els seus fracassos, les seves rialles i els seus èxits, la seva validesa, la seva existència.

És difícil estimar d'aquesta manera quan s'està massa capficat en un mateix. Potser ho trobeu una bogeria, però de vegades em costa reconèixer l'existència dels demés, afirmar-los. M'explico: m'és tan difícil veure més enllà de la meva pròpia vida, del meu propi dolor i del meu propi patiment que, sense adonar-me'n, acabo percebent els altres com figurants d'una pel·lícula en la qual jo soc el protagonista. Que hipòcrita per part meva exigir el seu amor (és a dir, el seu reconeixement) quan jo gairebé no els en dono del meu, no us sembla? Bé, això crec. Potser m'equivoco. Si pogués escollir, escolliria equivocar-me. Ara penso, d'altra banda, que potser hi ha una raó per la que no puc, o més aviat em resulta molt difícil, donar-los el meu amor, el meu reconeixement: que no me'l dono a mi mateix. La qual cosa, per cert, és la causa del sentiment d'absència, de buidor, que em fa anhelar l'amor/reconeixement d'altri. Que fàcil sembla i que complicada és en realitat la solució: estimar-se a un mateix. En comptes de fer-ho, jo em dedico a fantasiejar, potser pel meu tarannà imaginatiu, amb trobar aquest amor/reconeixement aliè. En les meves fantasies més belles, l'amor/reconeixement em brinda pau i tranquil·litat, com si cada mostra d'afecte fos un "no passa res, tot anirà bé" xiuxiuejat a cau d'orella, gairebé inaudible però infinitament assossegador. En canvi, en les fantasies que no ho son tant, de belles,  el conflicte apareix malgrat l'estima que ens professem mútuament amb l'altra o les altres persones, i moltes vegades podreix l'amor de tal manera que ja no hi ha solució possible. Potser us pregunteu per què nassos fantasiejo amb la putrefacció de l'amor. Si us soc sincer, jo també m'ho pregunto i no trobo la resposta. És que la idea que res em pot sortir bé s'ha instal·lat tan profundament en el meu cap que distorsiona fins i tot les meves fantasies amoroses? O bé es tracta de que soc plenament conscient de la meva manca d'amor/reconeixement propi i penso (potser de manera inconscient) que acabarà podrint l'estima que em pugui professar de forma recíproca amb cap altra persona? No ho sé, no ho sé.

Mireu, ara em ve de gust explicar-vos l'última de les meves fantasies. És de les belles: estem a la plaça del meu poble, abraçats enmig d'un cor d'ombres que ballen al ritme d'una cançó lenta. Jo vesteixo una samarreta de tirants ajustada que sembla feta a partir d'una xarxa de pescar negra (el mateix color de les botes de cuir que duc) i me la recullo al dessota del pantaló, uns texans curts de color gris. M'he tenyit els rínxols de negre, a joc amb el pintallavis que porto i amb l'ombra amb què m'he vernissat les parpelles per ressaltar els meus ulls clars. Ara, mentre l'abraço pel darrere, els tinc closos, els ulls, i els meus llavis dibuixen un somriure suau i fosc. Ell es recolza amb les espatlles sobre el meu pit, abandonant-se entre els meus braços i enterrant el cap en el meu coll. El subjecto amb una mena de força continguda; no el vull deixar anar per res del món, però temo fer-li mal si l'estrenyo amb la mateixa intensitat que sento. És tan prim i sembla tan fràgil. La seva camisa blanca, que a mi em tibaria del coll i de l'esquena, li queda una mica ampla, tot esborrant la forma del seu tors esbelt, delicat. També duu pantalons texans curts, però els seus son de color blau cel. Tot en ell és clar (des de les espardenyes que calça fins a la cadena platejada que penja del seu coll), tot, us dic, menys els seus cabells i els seus ulls. Com jo, els té closos. Ens movem lentament d'un costat a l'altre, deixant-nos bressolar per la música incerta, com si fóssim una sola persona. L'expressió relaxada dels nostres rostres denota que per a nosaltres no existeix res més que l'aquí i l'ara; l'un, l'altre. Sento el seu alè al meu coll, la carícia dels seus dits sobre la pell dels meus braços, i ell sent la pressió mesurada d'aquests sobre el seu ventre, el batec del meu cor com l'aleteig d'un colom entre els seus omòplats. Totes aquestes mostres d'afecte son, com us deia abans, l'equivalent a un "no passa res, tot anirà bé" xiuxiuejat a cau d'orella. En efecte, aquest és el sentiment que la fantasia desperta en mi. Així, mentre somio amb els ulls oberts, penso: "tot va bé, no passa res". I m'ho crec.

Però no us penseu que soc pas un romàntic! Bé, ho soc, però només sobre el paper, la pantalla o, en definitiva, sobre el llenç de la imaginació. Si em trobés en una situació semblant a la que acabo de descriure, molt probablement em faria mal això o allò altre, no hi hauria cap postura en la que em sentís còmode, no podria afluixar-me, pensaria que l'alè no em fa bona olor, que respiro massa fort, començaria a posar-me dels nervis i, en conseqüència, a suar, i aleshores creuria que a ell li molesta la meva suor, voldria apartar-me per no molestar-lo. En resum, que no gaudiria. No viuria l'aquí i l'ara com fantasiejo amb fer-ho. Essent com soc i sabent el que sé, és probable que ni tan sols m'obrís a la possibilitat de viure una experiència similar. Limitar-me a fantasiejar, per tant, és alguna cosa així com la meva condemna.