Dietari

4/6/2021

He rellegit el que vaig escriure i me n'adono que tinc un problema amb la incertesa. Suposo que és normal: sempre he tingut molt clar el que volia fer, al que em volia dedicar, i després que a l'any 2017 (o era el 2018?) les meves esperances, les meves ambicions, objectius, metes, digueu-li com volgueu, després que el 2017 o el 2018, us dic, es trunquessin (i jo em trenqués), de cop i volta em vaig quedar absolutament desemparat, sense saber cap a on orientar-me. Jo, que sempre havia tingut clar quin havia de ser el meu destí. Per primera vegada, em sentia com la resta de la gent: perduda. Però jo era nou, en això d'estar perdut. En certa manera, els que sempre han estat perduts desenvolupen una tolerància natural a la incertesa, accepten la mutabilitat i el canvi atzarós del seu propi camí. Els que sempre hem sabut quin camí volem seguir no ho tenim, això. Tenim d'altres coses, sí, com ara una seguretat, una estabilitat o, diguem-ne, una mena de pilar central al voltant del qual construir i construir-nos, al voltant del qual pensar i pensar-nos (una cosa, de fet, bastant normativa; perquè les coses normatives no sempre són freqüents. Penseu, per exemple, en la monogàmia: és cert que n'hi ha moltes, de relacions d'aquest tipus, i que l'estructura familiar -que compleix molt bé la seva funció dins el nostre sistema econòmic- es basa en aquest model relacional. Ara bé, quantes d'aquestes parelles compleixen la norma més enllà de l'aparença? Quantes persones desitgem estar amb algú altre a part o a més a més de la nostra parella? Quantes persones, mogudes pel desig esmentat, els som infidels? Quantes persones acabem separant-nos de la nostra parella? I quantes romanem amb la parella, però amb l'anhel secret de deixar-la? Amb això vull dir que la norma és només això, una norma, és a dir, un ideal que serveix de model de conducta, però que {en molts casos} no reflexa la realitat), però, com us deia, malgrat tenir aquest pilar central, els que sempre ho hem tingut clar no estem acostumats a la incertesa, desconeixem el que és estar perdut i per això, si (com en el meu cas) es perd el nord, per dir-ho d'alguna manera, aleshores la desesperació s'escola en cada racó del nostre ésser i la patacada que ens fotem és molt més forta, gairebé com una davallada a l'Infern. Bé, potser aquí m'he passat de dramàtic (d'això i d'abusar dels parèntesis en peco bastant), però trobo que és necessari expressar-ho així per fer-vos entendre (si és que us interessa) i, sobre tot, per fer-me entendre a mí mateix el que em va suposar que les meves esperances, ambicions, objectius, metes, somnis de tota una vida (una vida de no més de 18 anys), es veiessin truncades.

Potser ja és hora de posar-los cara i ulls, a aquests somnis. Doncs, bé, desde petit sempre havia volgut ser director de cine; vaig passar una etapa de voler ser inventor, però després ja no vaig desitjar res més que dirigir películ·les. Fins que vaig començar a estudiar cinematografia, és clar. No em malinterpreteu: el cinema no em va deixar d'agradar (avui dia encara gaudeixo parlant-ne i consumint-ne), però vaig decidir que no m'hi dedicaria. Per què? No ho sé. Ara bé, quan hi penso recordo aquell primer dia de classe, el dia que un professor, palplantat davant la vuitantena d'alumnes que el contemplàvem àvids de coneixement, va dir que només un o cap de nosaltres esdevindria un director de renom. No és que la resta no ens poguéssim dedicar al món del cinema; hi ha moltes maneres, totes elles imprescindibles, de dedicar-s'hi. Però només un o cap de nosaltres aconseguiria allò amb el que jo somiava. El professor, és clar, no en té la culpa, del trencament que es va produïr dins meu. Ell només era realista i quan tens 18 o gairebé 18 anys, edat assenyalada legalment com el pas a l'adultesa, la gent espera que també ho siguis. Doncs, bé, jo no ho era. Creia fermament que seria director de cine. Per a mí no podia ser de cap altra manera. Aquesta creença, com us deveu figurar, es va esmicolar en un tres i no res. Avui dia, els bocins romanents encara se'm claven al cor com agulles, i cadascuna d'aquestes fiblades va acompanayada d'un profund remordiment perquè, en última instància, jo i només jo soc responsable d'haver permès que aquelles paraules m'esguerressin el futur que tenia previst. És clar que me'n penedeixo! Com no ho hauria de fer? També sé, però, que ja és aigua passada. Ara he fet de l'ofici d'escriptor el meu nou somni. Això no obstant, des d'aquell instant fatídic, quan es va produïr el trencament, la vida em resulta més feixuga, més fatigant a cada instant que passa sense que s'acompleixin les meves esperances, les meves ambicions, objectius, metes o, si voleu, els meus somnis, perquè sento que cada instant d'aquests, en comptes d'apropar-me al moment del seu compliment, me n'allunya, com si el compliment hagués d'esdevenir el més aviat possible per valdre d'alguna cosa.