Una mini història d'amor a Londres
un petit projecte//
una gran història
L'Annie està de vacances d'hivern amb els seus amics a Londres. El seu pla? Disfrutar d'aquelles setmanes passant estona amb els seus amics i escrivint la seva novel·la. Però e...
Ups! Gambar ini tidak mengikuti Pedoman Konten kami. Untuk melanjutkan publikasi, hapuslah gambar ini atau unggah gambar lain.
El viatge estava anant genial. Portaven dues setmanes a Londres i encara tenia tot l'hivern per davant per poder continuar amb la seva novel·la i els seus articles periodístics.
Amb alguns amics havien pensat anar de viatge durant les vacances d'hivern, els van portar la idea als seus pares i ells van acceptar la proposta. Van començar a preparar l'aventura i uns dies abans de les vacances de Nadal ja ho havien planificat tot.
Ara, ja portaven un temps allí i tot anava com seda. Havien visitat algun dels llocs més importants de la ciutat i de moment la seva activitat preferida havia estat anar als estudis de Harry Potter. Des de sempre li havien agradat els llibres de la J.K. Rowling i anar allí va ser un somni fet realitat, una experiència inoblidable.
Estaven "vivint" en un petit hotel on havien de compartir habitació amb una o dues persones més del grup. Ella, va tenir la sort de poder estar amb dos amigues seves: la Isabella, una noia morena amb uns ulls negres com el carbó i un cabell del mateix color ple de rinxols i la Bianca, una noia pèl-roja amb pigues per tota la cara. Les coneixia des de la infància i es portaven genial, tot i que les altres dues es portaven més bé entre elles perquè preferien sortir de festa i coses així, mentre que l'Annie preferia passar-se les hores llegint novel·les. Anys enrere li feia mal que la deixessin una mica de banda però ara havia aprés a dominar la seva gelosia i valorava els moments que estava amb elles.
En aquell moment estava a una cafeteria del costat del hotel que ja estava habituada a les seves visites diàries, i intentava desfer un bloqueig escriptor. Buscava inspiració en el seu voltant. Mirant per la cafeteria, es va trobar amb la mirada d'un noi d'uns disset anys que estava unes taules més enllà envoltat de papers, bolígrafs i amb un café a la mà. Tenia els ulls color avellana fosc i el cabell ros. Semblava estressat per el gran desordre que tenia a la taula, tot i que des de la seva posició, l'Annie no arribava a distingir de que tractaven els papers. Semblaven partitures però també hi havia dibuixos i al final va deixar d'esforçar-se de descobrir el contingut d'aquell desastre.
La noia va decidir deixar una mica de banda el seu article sobre la ciutat de Londres i va prendre una mica més de café, mentre obria un document nou per escriure una mica de la seva novel·la. Al cap d'una estona, quan ja no tenia més forçes per continuar, va recollir el portàtil, es va posar el seu abric llarg i després de pagar va decidir tornar al hotel que estava just al carrer del davant.
Cada dia a la mateixa hora després de dinar, cap a les 15:45, tornava a la cafeteria. I cada cop es trobava el mateix noi del primer dia.
Durant el matí la noia solia passar l'estona amb els seus amics, passejant o visitant la ciutat i normalment a la tarda, estava amb la familia o parlava amb altres amics seus via trucada o estava tranquilament a la seva habitació llegint. Però quan estava a la cafeteria, sempre se sentava a la mateixa taula aprop de la finestra per escriure i mai s'havia trobat amb la situació de que alguna persona s'hagués sentat allí, almenys durant l'estona que ella anava al local. Fins que el 28 de desembre, un dia especialment fred, una persona li havia tret el lloc. L'Annie es va quedar plantada a la porta observant fixament al culpable fins que el va identificar. Era el noi que sempre estava a la cafeteria al mateix temps que ella.
- Si us plau surt de la porta i entra! Que es refreda el lloc! -va demanar una de les empleades del local.
La noia es va disculpar i armant-se de valor es va apropar al noi que estava prenent una tassa de café gegant acompanyada d'unes cookies. - Ei! Perquè t'has hagut de sentar aquí? Estan quasi tots els llocs lliures i saps perfectament que sempre em sento aquí. - va dir amb els braços encreuats.
El noi se la va quedar mirant fixament reptant-la a aguantar-li la mirada i l'Annie va acceptar sense pensar-s'ho dos vegades. Al final la noia va guanyar i li va llençar una mirada triunfal. El perdedor va esbufegar.
