Els 7: Llegendes

3

Diumenge, 10:30 del matí.

L'Aren i l'Abel estan passejant per la zona antiga de Castell d'Aro, parlant i recordant els temps en què vivien al castell.

– I te'n recordes de quan m'ajudaves a colar-me dins la cuina, quan tot el menjar estava fet? – pregunta l'Abel.

– Sí. I sempre sorties corrents, amb els braços plens de pans i fruites, mentre una o dues cuineres et perseguien. – comenta l'Aren, mentre tots dos riuen lleument.

– Què vols que t'hi digui? Ja ens coneixien bé, elles. S'amagaven, mentre esperaven la nostra arribada i després ens enxampaven. – comenta el petit.

– Hola, Aren. Hola, Abel. – diu en Dan, apareixent davant dels dos endimoniats.

– Què fas aquí i que vols? – pregunta l'Aren, seriós.

– Volia parlar amb tu. – respon en Dan – A soles, si pot ser. – diu, mirant a l'Abel.

– Me'n vaig a la mansió. – diu el golós – Si em necessites, em crides. – diu a l'irat, abans de marxar.

– De què vols parlar? – pregunta l'Aren.

– Del passat. – respon en Dan.

– Ja ho vam parlar ahir. – diu l'Aren – Et vas suïcidar perquè no eres capaç de perdonar-te a tu mateix, per permetre que tota la teva família em tractés com em van tractar. – comenta, amb indiferència – Ja està tot parlat, ja pots marxar.

– Si vas escoltar el que vaig dir-te, perquè em parles així? – pregunta en Dan, amb veu trista.

– Perquè un perdó no canviarà tot el que va passar! Un perdó no esborrarà els traumes que se'm van quedar! Un perdó canviarà tot el que va empitjora la situació després de la teva mort! Un perdó no farà desaparèixer totes les marques internes que em van quedar a causa dels maltractaments! Un perdó no esborrarà els meus records de fa pocs dies, quan els teus nebots van tornar per torturar-me un cop més! Un perdó no canviarà res! – exclama l'Aren amb ràbia, mentre els seus ulls es tornen negres i li surten benes del mateix color, pel voltant dels ulls.

En Dan abaixa el cap, avergonyit, sabent que el seu fill té raó. L'Aren respira profundament, per calmar-se i els seus ulls tornen a la normalitat.

– Cert. Les meves paraules no canviaran el que ha passat. – diu, quasi xiuxiuejant – Però espero que algun dia puguis arribar a perdonar-me per ser un mal pare, ara que saps la meva veritat. – diu – Ara marxaré. Quan em necessitis, sigui quan sigui, aquí estaré per ajudar-te. – diu, abans de donar mitja volta i començar a caminar.

– Un moment. – diu l'Aren, en Dan para de cop i es gira per mirar-lo cara a cara – Perquè em tractaven així? – pregunta, amb to trist.

– Perquè els Moré som uns animals. – respon en Dan – Encara que no tinguem el gen de canvia formes despert, som uns bèsties. Ens guiem per la ràbia i les ànsies de sentir-nos superiors als altres. – fa una petita pausa – Per sort per tu, sempre has sigut més Graneis que Moré. Sempre has sigut completament diferent de nosaltres. Sempre has sigut millor que nosaltres. I això els cabrejava a més no poder. Per això et feien mal i et feien sentir por, perquè sabien que si tu volies, te'ls podies carregar a tots en qüestió de segons i sense cap mena d'ajuda. – explica.

– I si tant culpable et senties, per què no vas fer res per parar-los? – pregunta l'Aren, després de processar el que li acaba de dir el seu pare.

– Perquè em van amenaçar. Em van dir que si intentava protegir-te, us matarien a tu i a la teva mare davant meu i després em matarien a mi. – respon en Dan i hi ha uns segons de complet silenci.