Els 7: Llegendes

7

1.037 d.C.

"Ja han passat dos anys d'ençà que vam fer fora a la Baba Iaga, però hi ha bastants éssers que semblen tenir intencions de revolucionar-se contra els humans i això és quelcom que no pot passar.

Per altre costat, s'apropa el dia en què vaig matar a la Ivet. I encara que ja hagin passat quasi dos mil anys, em continua afectant. Però no pel fet d'haver-la matat, sinó perquè ja no hi és i encara l'estimo.

De fet, crec que mai deixaré d'estar enamorat d'ella.

Si tan sols tingués una altra oportunitat..."

L'Abel deixa d'escriure. No és capaç de continuar fent-ho.

– Tu tranquil. – diu la Greta, la qual està al seu costat i ho ha llegit tot – Segur que arribarà el dia que trobaràs a una persona que et farà sentir coses més fortes i boniques i la Ivet quedarà completament enterrada en el passat.

– No siguis incrèdula, Greta. És impossible que això arribi a passar algun dia. – respon el golós, amb ràbia, abans de tancar el diari i aixecar-se del seu escriptori, per deixar el quadern en una de les prestatgeries de la seva habitació.

******

Actualitat.
Dimecres, 17:30 de la tarda.

L'Abril i l'Abel estan estirats al llit d'aquest últim, l'un al costat de l'altre, mirant al sostre.

– Si només eren malsons, per què et va afectar tant, el que et va fer la Pesanta? – pregunta la noia, curiosa.

– Els altres 6 i jo hem arribat a la conclusió de què, a part de provocar-te malsons, la bèstia aquella també t'injecta alguna mena de verí, o alguna cosa per l'estil. – respon ell – Però no n'estem del tot segurs, ja que a cap lloc està escrit, que la Pesanta sigui una criatura verinosa. I a més a més, l'Aren i la Minerva em van fer una analítica màgica i no em van trobar res. Així que, suposo que mai ho sabrem amb seguretat. – explica.

– Per sort, ja ha tornat a l'infern. – diu l'Abril – Ja estàs del tot recuperat o encara et sents dèbil?

– Ja estic bé. No et preocupis, tot torna a estar en ordre. – respon l'Abel i després estan uns segons sense dir res – Aquell petó, per què va ser? – pregunta, trencant el silenci.

– No ho sé. – respon ella – Pensava que t'anava a perdre i quan em vas dir que de sobte et trobaves bé... Em vaig sentir molt alleujada i... No ho sé. Simplement sé que no et volia perdre. – confessa.

– Sents alguna cosa per mi, a part d'amistat? – pregunta l'endimoniat.

– Als meus amics no els hi beso la boca. – respon la humana i l'Abel somriu – Però, no sé fins a quin punt arriben els meus sentiments cap a tu. – fa una petita pausa i a l'Abel se li esborra una mica el somriure – M'encantaria esbrinar-ho. – diu, amb un somriure i l'Abel torna a somriure tant com abans.

– M'estàs demanant una cita? – pregunta ell, emocionat.

– Es podria dir que sí. – respon ella – Però abans que em responguis... T'he de ser sincera del tot. – diu, i ell assenteix amb el cap, indicant-li que continuï – Encara que últimament no hagi parlat molt amb ell, també sento alguna cosa per en Juli. I, ni jo sé com ha passat, però... També sento alguna cosa per la Minerva i la Gina. – explica.

– D'acord. – diu el golós - Ara em toca ser sincer a mi. – diu – M'és igual que sentis alguna cosa per altres persones. Has decidit donar-me una primera oportunitat a mi i això ja em fa sentir l'endimoniat més afortunat del món. – diu, amb un somriure i ella torna el somriure com a resposta.