Els 7: Llegendes

5

Dissabte, 17:20 de la tarda.

L'Abel i l'Abril gaudeixen d'un pícnic, a una de les clarianes que hi ha pels boscos de la Vall d'Aro. Tan ells com tot el menjar que han portat, estan per sobre d'un llençol blanc amb petites camèlies blanques i crisantems grocs, perfectament brodats.

– Per què has acceptat la cita? – pregunta l'Abel, amb un somriure d'orella a orella, mentre serveix una mica de suc a la seva acompanyant.

– L'Aren i l'Adrià són per alguna part de la Vall, tenint una cita romàntica i em fa bastant mandra fer ''d'aguanta velas'' i destrossar l'ambient que hauran creat. – comença a respondre ella – La Gina i la Minerva són al banc de sang per agafar bosses, que ja quasi no us en queden. L'Isis i la Duna estan en una reunió del Consell, juntament amb la meva mare i la Mireia. En Juli està fent la migdiada. I la Júlia i l'Anna estan als Pirineus, esquiant. – informa – A part de les persones que ja he anomenat, tu ets l'únic amb qui em porto prou, per quedar i passar la tarda. – acaba de dir i a l'endimoniat se li esborra el somriure que tenia.

– A tu t'agrado? – pregunta ell, tement que la resposta sigui negativa.

– Abel.

– Abans que contestis, sé què, sobretot al principi, he fet coses que no hauria d'haver fet i he tingut comportaments gents honorables, però... Deixant això de banda, és possible que hi hagi una possibilitat, una encara que sigui, de què per mi sentis alguna cosa més que amistat? – pregunta.

– No ho sé. És possible que si, o no. Ara mateix al meu cap hi ha un embolcall de pensaments i sentiments. – respon la humana – A més, encara tinc catorze anys, mai he tingut una relació seria, no sé que se sent a l'estar enamorada i el fet que, segons tots, jo sigui pràcticament igual al teu primer amor, em fa venir inseguretats. No sé si realment estàs enamorat de mi o dels teus records. – confessa – Si he ferit els teus sentiments amb alguna paraula, ho sento, de veritat que ho sento, però havia de ser sincera. – afegeix, en veure com els ulls de l'Abel s'emplenen de tristor.

– Tranquil·la, no passa res, t'entenc. M'he precipitat massa en preguntar-t'ho. Com tu bé has dit, encara ets jove i no has experimentat ni la meitat dels sentiments que pots arribar a tenir. – diu ell – Però no dubtis mai del que sento per tu, perquè els meus sentiments sí que són certs i en cap moment estic buscant reemplaçar la Ivet amb tu, aquella aprofitada ja està més que morta per mi.

Abans que qualsevol dels dos pugui fer o dir quelcom més, senten uns sorolls provinents de l'interior del bosc i un llop salta des de darrere d'un arbust. L'Abel es posa davant l'Abril, alerta, preparat per atacar en qualsevol moment, però el llop s'està quiet durant uns segons, mirant-los fixament i després marxa per on ha vingut, com si res.

– Des de quan hi ha llops a la Vall? – pregunta l'Abril, espantada.

– Fa segles que no n'hi ha. Però pel seu comportament, dubto que sigui un llop normal. – respon l'Abel.

– Insinues que és un home llop? – pregunta ella i ell assenteix amb el cap – És impossible, ara és de dia i avui no hi ha lluna plena. - diu.

– Pot ser és un híbrid. – diu l'endimoniat.

– Un què? – pregunta la humana.

– Un híbrid. Una barreja entre home llop i vampir. Tenen les habilitats dels dos éssers, no es cremen amb el sol, es poden transformar quan els hi dona la gana, només moren si els hi arrenques el cor o els hi talles el cap, estan completament sotmesos als instints assassins i el verí de la seva mossegada pot matar a qualsevol vampir o home llop normal. – explica l'Abel.

– És a dir, que són una arma letal.

– Exacte, però això no és tot. – comença a dir ell – Mai actuen sols, sempre van en manada i no és que tinguin un gran nivell intel·lectual. Solen estar sota les ordres d'un ésser extern i superior a ells. – explica.