Els 7: Llegendes

6

És un dia com qualsevol altre. L'hivern ja ha arribat i comença a fer més fred. Falten un parell de dies per l'arribada dels tres reis mags i pels carrers de Platja d'Aro només es veuen a adults de dalt a baix, buscant les joguines que han demanat els infants de les seves famílies. També hi ha treballadors que entren o surten de la seva feina i van de pressa per no arribar tard, o per arribar abans a casa seu. I, com sempre, també hi ha persones assegudes a les terrasses dels bars.

''Fumadors.'' pensa l'Abel ''I si no ho són, no m'explico com poden estar a fora, amb aquestes baixes temperatures.'' Continua pensant. Si no ho calcula malament, estan a 3°c sota 0.

Sense fixar-se molt més en l'entorn, continua caminant, dirigint-se cap a la seva pastisseria preferida, a on anava a buscar un encàrrec del dia anterior.

– Bon dia, Teresa. – saluda l'endimoniat, a l'entrar a la pastisseria.

– Bon dia, Abel. – saluda la dependenta i cuinera del local.

– Ja està llest el pastís que vaig encarregar? – pregunta el noi.

– Ho sento, però no. – es disculpa la dona – Acabo de treure el pa de pessic del forn i encara està massa calent per poder-lo muntar i decorar. – explica – Si tornes dintre d'un parell d'hores, llavors sí que el tindre acabat i llest per endur. – diu.

– Doncs ja tornaré aquesta tarda. – diu ell, una mica trist – Fins després. – s'acomiada, abans de sortir al carrer.

''T'entenc, xaval. Jo també volia el pastís ara.'' Diu la veu de la Gola.

''Dona igual, en comptes del nostre postra, serà el nostre berenar.'' contesta l'Abel ''Ara serà millor que tornem a casa, abans que m'entri una hipotèrmia.'' Diu, abans d'assegurar-se que ningú l'està mirant, per poder utilitzar la seva velocitat i tornar a la mansió Graneis.

– No em diguis que ja t'has fotut tot el pastís. Però si l'acabes d'anar a comprar! – diu l'Aren, en veure'l entrar al menjador amb les mans buides – I a sobre era de Red Velved. T'havia demanat que em guardessis un trosset per mi. – es queixa.

– No me l'he fotut! O com a mínim, no encara. – diu l'Abel – No estava acabat, el passaré a buscar aquesta tarda, dintre d'un parell d'hores. – informa al seu cosí.

– Genial. Així no hauré de pensar en què fer-te per berenar. – es mofa el gran.

L'Abel posa els sulls en blanc com a resposta i es dirigeix cap a les escales. Puja al segon pis, que es a on estan les habitacions i avança cap a la seva. Quan està a punt d'obrir la porta, sent unes rialles femenines i conegudes.

''L'Abril? Què fa a la meva habitació?'' es pregunta a si mateix.

Obre la porta i es queda paralitzat en veure el que està passant a l'interior de l'habitació. Sobre el seu llit, està estirat en Juli, panxa amunt i sobre d'ell, l'Abril està asseguda a la seva cintura, mentre el besa de forma apassionada.

– Què està passant aquí? – pregunta l'Abel, amb veu tremolosa i trista – I per què esteu a la meva habitació? – pregunta, aguantant-se les ganes de plorar.

– Oh, a veure si ho pilles ja, a ningú l'importes! – exclama l'Abril, cruel i freda, quasi sense sentiments, abans de tornar-se a enganxar als llavis d'en Juli.

Al sentir les paraules que surten de la seva boca, l'Abel tenca la porta, sense poder-se creure el que acaba de passar i amb el cor trencat, comença a plorar.

– Què t'esperaves? Que et mentis, igual que hem estat fent tots durant aquests 4.058 anys que portes viu? – pregunta l'Aren, apareixent al seu costat, amb el mateix to fred i cruel que havia utilitzat l'Abril. – No em diguis que estàs plorant. Que dèbil ets. M'avergonyeix el simple fet de compartir sang amb tu. Ets i sempre seràs, la decepció de la família.