Les fases de la lluna

Capítol 6 Lluna creixent

Avui és un bon dia, el dia que fa temps que espero, la Marina ve a sopar a casa amb els seus pares. De sobte em ve un xoc de realitat, me'n recordo de l'última vegada que ens vam veure, ella va ser bastant seca i a mi em va quedar bastant mal al cos fins que vaig arribar a casa i em vaig adormir; tot i així em fa il·lusió que algú vingui a casa així que em poso els auriculars i començo a netejar.

Arriba la nit i ja fa bastantes hores que penso en què li diré quan la vegi, què faré quan ella entri per la porta, però tot són idees que no m'acaben de convèncer. Pujo a dalt a acabar-me d'arreglar i la mare em crida:

- Pau, baixa que ja han arribat!

- Ja baixo!

Els nervis s'apoderen de mi i em dirigeixo cap a les escales. Quan soc a baix saludo als seus pares i els hi faig dos petons, quan m'acosto a la Marina per saludar-la veig que està vermella com una tomata, em venen ganes de riure perquè no se'n pot amagar, però també perquè jo estic igual i no sé si ella se n'ha adonat; crec que sí. El temps al nostre votant es para i em sembla que estic flotant, no sé què estaran pensant els nostres pares, però això s'està fent massa llarg, em llenço i li faig dos petons - ràpid i segur -. Ens asseiem a taula i comencem a sopar, tot va bé fins que la meva mare em fa la cara de "va fill parla-li, digues-li alguna cosa", i jo li dic el primer que em passa pel cap:

- Fas algun esport?

- No, abans feia atletisme, però ara ja no perquè em vaig lesionar i els metges diuen que no podré tornar a córrer en molt de temps.

NYAP! No se m'acudia res més que preguntar allà on li fa mal, és que no hi havia qualsevol altre pregunta a fer!? Em maleeixo mentre ella em torna la pregunta i li dic que sí, que feia rugbi, però ara com que m'he mudat no sé on fer-ne.