Les fases de la lluna

Capítol 8 Lluna plena

Fa estona que penso en què podríem fer, fa almenys 3 hores la Maria entrava per la porta i des que s'ha assegut a la cadira no hem parat de parlar, em sembla una persona molt interessant i crec que podríem ser amics. Els seus pares em cauen genial, però jo tinc unes ganes terribles d'aixecar-me i moure les cames - encara que no ho sembli, fins i tot les cadires més còmodes del món acaben sent incòmodes quan portes 3 hores amb el cul enganxat a elles -.

Li proposo a la Maria d'anar a fer una volta pel poble, així estirem les cames. Em fa por que em digui que no, perquè fa mitja hora que penso què podríem fer i l'únic productiu que se m'acudeix és que m'ensenyi el poble.

Mentre ella s'aixeca li cau el got d'aigua per sobre, no puc evitar que se m'escapi el somriure per sota el nas, no es pot ser més negada pobra noia, jo noto que s'ha posat molt nerviosa i la intento calmar, tot seguit la meva mare li diu que no passa res, li diu que jo li deixaré roba... no tinc cap problema en deixar-li roba, el problema és que no sé què deixar-li, per això li faig una cara pensativa i sorpresa a la meva mare. Ja està! Li deixaré un pijama que segur que li va bé.

Ella recull el got una mica avergonyida i pugem a la meva habitació, té cara d'estar flipant, un cop ha entrat del tot li obro el calaix dels pijames i ella agafa els únics pantalons que hi ha, tot seguit li dono el meu jersei preferit, el del club de rugbi i mentre se'l mira no puc evitar pensar en com trobo a faltar el meu equip. Li assenyalo el lavabo i entra, mentre es canvia jo també em poso el meu pijama, no tinc cap por que obri la porta, perquè sé que ella trigarà bastant més que jo. 

M'assec al llit mentre l'espero, i quan surt la miro de dalt a baix - que guapa que està, i només és un pijama - la meva cara no expressa cap emoció perquè passo que ella sàpiga el que penso, m'hi estic esforçant moltíssim.

Ens dirigim a fora i com que fa tant fred tornem a entrar per agafar les jaquetes, tinc moltes ganes de parlar amb ella així que li proposo anar a veure les llums de Nadal, i que de pas m'ensenyi el poble una mica més perquè encara no l'he vist tot, m'he fixat que avui fa molt bon dia bé, bona nit, es veuen totes les estrelles... m'encanta!

Estic bastant nerviós, però decideixo passar el meu braç per la seva espatlla, i ella respon posant el seu braç a la meva cintura, soc bastant alt, així que no arriba a agafar-me per les espatlles; seguim caminant i parlant de la vida, dels nostres problemes, inquietuds, mai m'havia sentit tan còmode amb algú com per poder-li dir tot el que passa pel meu cap just en el moment que ho penso, em sento afortunat.

El dia no podia acabar millor, he començat pensant que faria una amiga, però crec que la nit ha fet un gir, les llums de Nadal fan que tot sigui una mica més romàntic del que ja era, i els meus ulls ara brillen d'il·lusió per haver conegut a la persona correcta, vaja, crec que ho és, igualment... què importa? L'important és que estem els dos, junts, sota la llum de la lluna plena.