BARCELONA 1936

Marxant de casa

Aquella dèria meva, aquell instint, potser heretat de l'avi, de fer una colònia avançada, que jo portava més enllà de l'àmbit tecnològic, traslladant-ho al món social, laboral i polític, lluny de ser una rebequeria adolescent que s'apaivagués amb els anys i la maduresa, es va anar consolidant i desenvolupant. Anava entenent que la família no m'ho deixaria fer a casa. Però potser amb el germà petit, en Pere, que ja estava incorporat als negocis, podríem fer algun dia alguna cosa semblant, aprofitant el capital tecnològic i de coneixements dels segles de feina de la família en aquests camps, i els meus estudis i inquietuds humanistes.

No esperava convèncer en Jordi, el germà gran i l'hereu. Però en Pere, dos anys més jove que jo, simpatitzava amb Esquerra Republicana i, tot i no ser ni socialista ni anarquista, era sensible amb la precària situació dels treballadors catalans, com ho eren els líders d'ERC, Macià i Companys.

Entre d'altres coses perquè ell també feia part de la nostra colla d'amics de la colònia, tot i que no tan afí a les idees d'en Jaume, a qui sovint qüestionava. Però era molt amic de l'Oriol i la Palmira, fills de treballa-dors, dos anys més grans que jo, que també secretament, es declaraven admiradors de la jove Unió Soviètica. Com els seus pares, naturalment, que és d'on els venia. I ens explicaven sempre com aquell era l'únic país on els treballadors tenien proteccions socials tan bàsiques com la salut, l'atur o la jubilació, que a la resta d'Europa, tret d'Alemanya, eren del tot inexistents. I encara més a Espanya, que estava a la cua del desenvolupament democràtic i industrial europeu. I que seria gràcies als bolxevics que aquestes millores anirien arribant a tota Europa, encara que no hi haguessin noves revolucions com la russa. Probablement això també havia introduït idees molt progressistes al cap d'en Pere.

I si a la colònia fos impossible fer res semblant, tampoc no seria el primer cop que algun parent deixava el negoci central per crear-ne un de paral·lel i normalment complementari amb el principal. Com l'avi, que va deixar els Comtals, on hi fèiem negocis des del 1840, per desavinences amb els socis, els Vallès, el que permeté l'inici de Can Vidal. O un tiet també rebel que funda ...

Podríem comptar per a això amb una part dels capitals que ens pertocarien com a fills, i si era per a això, jo si que estaria disposada a reincorporar-me als negocis i l'economia familiar, aprofitant els privilegis que em pertoquessin per construir una alternativa com aquesta, seguint l'exemple dels meus admirats socialistes utòpics, o aquí a casa la Cooperativa Mataronense, creada pels mateixos treballadors, sense amos ni patrons.

El Pere, també menys catòlic que els pares, més progressista i lliberal, militant d'ERC, m'estimava i m'escoltava molt com la seva germana gran que sóc. Ell era, de tots, el més disposat a provar d'entendre les meves idees. Però per més que ho intentés, tampoc no acabava de veure-ho clar:

—No se, Joana, què vols que et digui. Tu saps que tots t'estimem, i que jo escolto les teves idees com qui més, que em semblen molt bones i avançades. El problema és que algunes ho son massa, no creus? No t'hauràs avançat dos o tres segles? — digué somrient.

—Massa avançades? Com en Gaudí, en Güell o en Peiró? Què pot haver-hi de dolent en avançar-se? El problema és equivocar-se de camí, no anar per davant si és el bo. Si ja s'està proclamant el comunisme llibertari a moltes bandes! I els falansteris són invents del segle passat, que van funcionar, fundats per empresaris, no sindicalistes! I si el país és ple de cooperatives i sembla que aquesta sigui l'economia natural catalana que aquest coi d'Espanya i els amics dels pares no ens deixen desenvolupar... — vaig dir, provant d'apellar al seu ferm catalanisme republicà d'esquerres— . I a més, els comuns, el comunal, l'economia comunitària és el que sempre hi havia hagut arreu. El que es nou és el capitalisme!

—Si, potser, no dic que no... Però què proposes exactament?

—Doncs el que diu la CNT, una gestió dels treballadors de tot plegat... I sinó, abans d'un salt tan gran, una co-gestió coordinada entre amos i treballadors, que tinguin el seu consell de gestió... Així es redueix a zero la tan temuda conflictivitat laboral que a altres llocs estan generant una violència creixent..