BARCELONA 1936

Camí de la Farigola

Nomésposar els peus al carrer, vam sentir no gaire lluny el retronar d'uncanó, que ens deixà esgarrifats. Vaig aturar-me de cop, fent elgest de frenar en Martí, que també parà.

— Martí!Això és un canó... I només pot ser dels militars. Collons...—vaig dir sense dissimular la por—. Què podem fer nosaltrescontra un canó si amb prou feines tenim quatre pistoles i algunfusell de caça? Ens escombraran...

— Noet deixis espantar! Ells tenen els canons per fer-nos por, nosaltresles sirenes i tota la ciutat que es desperta per no deixar-se agafarper sorpresa. Anem a La Farigolaon ens diran com està la cosa i com podem ajudar!

Ala Plaça del Mercat havien aixecat una gran barricada amb totes lesllambordes del terra, també les de la via del tramvia,deixant els raïls al descobert.

EnBenet Pasanau, un amic d'en Martí que treballava a la cerveseriaDamm on també havia treballat Durruti, conduïa un cotxeesportiu descapotable. En veure'ns ens va somriure, i sense deixarde conduir tocà el clàxon i cridà:

— Quème'n dius, Martí, t'agrada el meu nou cotxe? Ja hem començat lesconfiscacions! Voleu que us porti a fer un volt? —digué rient.Sense esperar resposta, tocàel clàxon de nou i seguí el seu camí cap al centre. Els quel'acompanyaven reien mentre aixecaven els rifles Winchester.

Vanaparèixer dos vehicles més en direcció contrària, també plensd'obrers drets i armats als laterals. Aixecaven pistoles i fusells al'aire en senyal de victòria i cridant visques a la FAI i a la CNT.En veure que la barricada tallava el carrer, es van aturar. Un delsconductors pitava amb entusiasme, repetint hàbilment elpopular eslògan de la revolta d'Astúries del 34, UHP, «UniónHermanos Proletarios». Al segon vehicle un altre obrer seia alparafangs i també brandava un Winchester mentre els altres aixecavenel puny tancat, cridant amb to solemne:

— Viscala CNT! Visca el comunisme llibertari! Visca la revolució social!

— Vaja—va dir en Martí amb un gran somriure—, ara es veu que elscotxes, que eren només pera rics, avui son només per als pobres!

Elsbotiguers observaven amb recel el que passava al carrer des de lesportes de les seves botigues a mig obrir, desconcertats, indecisos icautelosos, sense dissimular la seva estupefacció i la por per laintegritat dels seus negocis. Quan els altres veïns aixecaven elpuny, responien amb el mateix gest sense gaire convicció, mésempesos pel temor que pel desig d'una revolució. La majoria no erenanarquistes, però encara menys feixistes. I si el poble s'enfrontavaal feixisme, ells no podien deixar d'estar al seu costat. Altra cosaseria l'endemà de la batalla si el poble guanyava. Però res nopodria ser pitjor que la victòria del feixisme. Per a tot Espanya,però especialment per als catalans, fossin obrers, botiguers,camperols o petits empresaris. Perquè el feixisme espanyol, adiferència dels altres feixismes europeus, després de la pèrdua deles últimes colònies americanes i a Filipines, tenia enl'anticatalanisme el seu eix central. L'únic, semblava sovint. Comsi no tingués cap altre contingut propi i identitari més que elsotmetiment d'altres nacions. El que, en efecte, té molt a veure ambla història del país i la hispanitat, però que no sembla pas unmotiu gaire honrós. Refermant el propòsit de no deixar escapar lesúltimes. I entre elles la més preuada, la que els va valdre perdrePortugal i Brasil el 1640, la que era probablement la primera iúltima colònia espanyola: Catalunya.

Elsbotiguers veien també com els treballadors ja eren, a aquelleshores, els que semblaven tenir la nova força al país, icalia ser prudent. Copiaven el gest del puny alçat, però ambevident manca de convicció, i quan els vehicles desapareixien cap alcentre, tornaven a abaixar els braços.

Lesganes de saber què estava passant a la ciutat eren irrefrenables.Vam accelerar el pas cap a l'Ateneu, passant pel costat de laCooperativa Pau i Justícia, una de tantes cooperatives de consum, oncompràvem ous i altres queviures. També tenia una gran sala al'interior que feia de bar i restaurant, on molts dels protagonistesd'avui havien compartit centenars de converses i activitats, peròque ara no era un punt de trobada per a l'organització delcontraatac. Em va fer pensar que avui no semblava que comencés undia de gaire pau, però potser si de justícia.