JA NO ESTIC SOLA

CAPÍTOL 1

Em desperto d'un salt, són les quatre del matí. Un malson terrible encara em ressona pel cap. M'aixeco a veure aigua, però no veig res de res i em dono un cop al peu amb el moble de la cuina.

En aquesta casa em solen passar aquestes coses, sempre tinc malsons o no dormo, és una merda. Tot va començar quan tenia 14 anys, vivia amb els meus pares, que desafortunadament un dia que van marxar de viatge van morir en un accident en avió, des de aleshores vivia amb el meu germà i la seva dona, però un dia van marxar cap a Los Angeles i no he tornat a saber res més, l'únic que em quedava era la meva germana i el meu cunyat, que van morir d'un accident de cotxe mentre jo estava de colònies amb l'escola.

En tot això ja pots veure, una noia de quinze anys vivint sola, sense poder anar a l'escola i intentant posar-me en contacte amb el meu germà que ja feia una any que no donava senyals de vida. Podríem dir que sóc una desgraciada.

Són les vuit del mati, i em desperto de nou angoixada per algun malson. Però ja no tinc més són així que camino lentament, com si fos un zombie, per aquell passadís que se'm feia moooolt llarg. Quan vaig arribar per fi al lavabo em dutxo, vaig a l'habitació, em vesteixo, em pentino i agafo les Claus i el mòbil i me'n vaig a comprar alguna cosa per esmorzar.

Avui el trajecte cap al forn de la cantonada se'm fa llarguíssim, les cames volen descansar, jo vull descansar, segurament porto una cara que fa por, a més vaig caminant tan encorbada que dec semblar "el jorobado de Notredamm". Quan ja estic a punt d'arribar a la meva destinació veig a un home i una dona d'uns trenta llargs, que es precipiten rapida i feroçment cap a mi, i en un obrir i tanca d'ulls em trobo dins un camió que no se on collons em porta.

Al cap d'unes hores entra a la part del darrere del camió el mateix home que m'ha entaforat dins del camió. Ara que el veig, és un home amb un cabell negre que comença a clarejar, porta una barba que em recorda a la del meu pare, té un rostre de ràbia, de cop el veig a sobre meu, després només recordo una punxada d'una agulla al coll i que el home em deia: dorm tranquil·la Gemma.