JA NO ESTIC SOLA

CAPÍTOL 2

No se que esta passant mentre estic en aquest somni tn profund. Tot es fosc i no tinc força ni de moure un dit, tote m sembla que pesa el doble, entreobro els ulls però i veig una reixa al meu voltant. Però no estaba en un camió fa un momen? De seguida torno a caure en aquell món fosc que sembla que no vulgui marxar.

No se quan de temps ha passat des de que he entrat en el camió, però tinc la sensació que han passat, com a mínim dos dies.

De sobte, en aquell fons negre comencen ha aparèixer tot de puntets blancs, com estrelles en el cel. I llabors em despertó. Estic marejada i no se on collons estic. Al meu voltant veig tot un munt de cares que no em sonen per res, però tampoc es que les vegi gaire bé, encara estic sota els efectes d'aquell tipus de droga que m'han injectat. Quan ja he recuperat una mica la consciencia em veig amb prou forces per preguntar on estic.

 - Benvinguda princesa. - Una veu greu i aspre em travessa tot el cos. Però no em dona temps de dir res que torno a caure rodona.

Quan em despertó en el mateix lloc d'abans torno a sentir la matixa veu d'abans que parla amb altres veus greus i punyents.

Faig l'esforç de col·locar-me bé i preguntar on estic, però encara no tinc tantes forces. Estic unes hores recuperant-me, finalment començo a sentir el meu cos, m'incorporo i observo el meu voltant, estic en una habitació, completament sola, és una habitació trista que té un parell de llums penjats del sostre, una estantaria amb llibres, una tauleta de nit i el llit on estic estirada.

Intento aixecar-me però em costa la vida i mitja, prefereixo quedar-me en el llit contemplant aquella habitació lletja i trista.

Passen hores abans no passa algú per aquella presó de fusta mig podrida que fa podor a podrit, però per fi entra un noi no gaire més gran que jo, va vestit de militar i porta un paper a la mà esquerra i un bolígraf a la mà dreta. Se'm acosta i em pren la temperatura amb la mà.

- On sóc? - pregunto jo amb un fil de veu tan prim que no se si m'haurà sentit.

- D'aixó li diem la societat dels joves. - em respon aquell noi amb un to fred i amb un aire de tristesa.

- Qué? No entenc res de res, com que la societat dels joves? Es pot saber que faig aquí? - Pregunto espantada.

- Mira prinscesa aquí nigú no sap com collons ha arribat, ningú no sap que fa aquí. I ara ja estem prou enfeinats com per haver de cintestar-te totes aquestes preguntes que ara et ressonen pel cap, perquè la resposta no la sabem ni tu ni jo ni cap dels que vivim aquí.

No dic res més, em quedo callada pensant en el que m'ha dit aquest noi que no conec de res. << La societat dels joves? Com que ningú sap que fot aquí? I perquè em diu princesa aquest imbècil? >>

Aquell noi d'ulls foscos i cabells negres i rinxolats surt de l'habitació on estic. Torno a estar sola, no hi ha ningú, necessito veure que hi ha fora d'aquestes quatra parets de fusta. Però estic massa cansada, així que decideixo esperar-me a demà.