JA NO ESTIC SOLA

CAPÍTOL 4

Deuen haver passat un cinc minuts, i continuo de genolls al terra, cansada com mai, tot em pesa el doble. Un grupet de nois se'm acosten tranquil·lament, aixeco el cap lentament i ràpidament el torno a baixar perquè no tinc gaire força. Dos dels nois d'aquell grupet m'agafen per les espatlles i m'ajuden a posar-me dreta i caminar fins a una pedra on podré seure una estona i descansar.

Passa una mitja hora i tots continuen allà, enmig de la plaça sense fer res, n'hi ha alguns que xiuxiuegen alguna cosa en veu baixa perquè ningú no els senti, ni ha d'altres que miren cap a la meva direcció, encara, parats, sense saber com reaccionar. N'hi ha alguns que busquen mirades entre els altres a veure si els entenen. Mentre jo, sec sobre una pedra.

Intento reposar-me, ja estic una mica més descansada i amb forces per mourem. M'aixeco poc a poc per no caure, i quan em giro veig que tots se'n van ràpidament cap a les seves cabanes, cadascú a la seva, i jo hem quedo sola amb els dos nois que m'havien ajudat feia una estona.

- Em podríeu explicar que ha passat? - pregunto jo estranyadíssima.

- Que no recordes res? - pregunta un dels nois. És un noi ros, amb els cabells rissats i una mica llarg, té uns ulls blaus molt clars que et travessen amb la mirada, sembla ser un noi bastant alt i prim, i he de reconèixer que em resulta força atractiu.

- Si que ho recordo però no ho entenc. - Responc jo abaixant la mirada cap al terra i sacsejant al cap.

- Mira és ben senzill, el Biel... - hem diu l'altre noi. És una mica més baixet i corpulent que l'altre, és bastant moreno i té els ulls de color mel-verds, els seus cabells són castanys i llisos, i els porta pentinats cap a un costat.

- Qui és el Biel? - Pregunto jo intrigada.

- Ells és el que a cuidat de tu fins avui - em contesta el noi d'ulls blaus.

"Es a dir, és el noi de la veu greu i el somriure insuportable que em diu princesa i em porta roba que em va extremadament gran i em queda fatal". Peso una mica avergonyida.

- D'acord, crec que se qui dius - dic jo intentant dissimular que se perfectament de que em parlen.

-El que anava dient. - prossegueix el noi castany. - El Biel és en aquesta illa des de fa uns tres anys, va ser el primer en venir aquí, i va passar dos mesos sol contra els perills que suposava viure aquí. Al cap de aquells dos mesos cada setmana apareixia un noi nou. En el Biel li va semblar que si tots volien estar més segurs haurien de saber manejar una arma o com a mínim saber donar cops de puny i petades per poder defensar-se de tot el que puguem trobar-nos dins del bosc. Per això avui has fet la prova de l'arc. Normalment triguem entre una i dues hores, però tu l'has superat en mitja hora, per això tots ens hem quedat sense saber que dir.

-Però hauré de fer alguna altre prova? - Pregunto encuriosida.

-Segurament entre demà i la setmana que ve hauràs de fer la prova de lluita sense armes. - diu el noi ros. - I més et val caure bé al Biel perquè seria capaç de fer que et peguessis amb algú el doble fort que tu, és el que li va passar al Marc, com que quan va entrar era un pesat i anava de xulo, i el Biel n'estava fart el va fer lluitar contra el Dylan, que és el més fort alt i gros. Però tampoc sabem que farà amb tu, al cap i a la fi, ets la primera noia que ve aquí.

Sense voler se'm escapen dues llàgrimes que els sorprenen. Però abans de que puguin dir res m'aixeco i surto corrents cap a la meva cabana. No se perquè he començat a pensar amb la meva família, en el temps que he viscut sola, i que l'únic que em feia companyia era un ós enorme de peluix que era de la meva germana. Tos els records em venen al cap, les llàgrimes em cauen com si fossin salts d'aigua. Però se que plorar no em servirà absolutament de res, només espero que el Biel sigui comprensiu amb mi, sincerament, m'agradaria sortir-ne viva de tot això.

Mentre estic al llit submergida en els meus pensaments penso en els dos nois, i se'm escapa un petit somriure quan penso en ells, en la conversa i en que no tinc ni idea de com es diuen. Dono voltes i més voltes sobre aquell llit tan incòmode, i mentre dono voltes per trobar la posició més còmode em pregunto com poden haver portat llençols, matalassos, roba, sabó i dutxes en aquesta clariana. Però mentre m'estic fent una paranoia de com s'ho han fet m'adormo, m'adormo i caic en un son profund i bonic. Somiava en quan érem cinc a la família, de quan no estava sola, de quan jugava a nines amb les meves amigues d'escola, de quan seiem els tres germans i miràvem una pel·lícula de riure, de quan ho passava bé.