JA NO ESTIC SOLA

CAPÍTOL 7

Han passat molts dies des de que em van donar aquella pallissa. Les coses en aquella clariana no han canviat gaire, jo continuo sent la única noia, no ha vingut ningú, nou. Cada matí, però, un grup de nois s'endinsen dins del bosc, i quan tornen porten unes caixes enormes. Jo sempre vaig amb l'Eric, el Bruno i el Biel, però hi ha vegades que també venen amb nosaltres el Pau el Jordi i d'Iván. l'Eric m'ha ensenyat a pegar, tot i que no crec que em serveixi de molt. Així que els dies passen i les coses estan tan tranquil·les, massa tranquil·les i tot.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

M'he despertat fa deu minuts, encara no ha sortit el sol i no se sent res. Em vesteixo i surto de l'habitació a prendre l'aire. A fora no hi ha molta llum, però puc veure algunes siluetes. Sec davant de la porta de la meva habitació, i poc a poc el sol comença a sortir, mandrosament, i és amb aquesta primera llum del dia que veig que hi ha gent al voltant de les cabanes, gent que va vestida amb roba bruta i estripada, i porta arcs i fletxes a l'esquena. Jo no em moc, no vull que em vegin, de sobte una de les cabanes comença a incendiar-se, i surten tots els nois que hi dormen, i aquests comencen a avisar a tothom que surtin i que agafin les armes, jo continuo estan immòbil, no se que fer, tanco els ulls i em protegeixo el cap en mig de les cames. De sobte un braç m'agafa i se'm endu cap a dins del bosc. Un pes se'm treu de sobre quan veig que és el Biel.

Correm durant una bona estona sense rumb fixa, mai havia sortit d'aquella clariana, i per tan no sabia que hi havia més enllà d'aquell bosc tan poblat d'arbres. Vam travessar tot el bosc, vam pujar un turonet, i finalment vam baixar fins un llac que s'omplia gracies a un salt d'aigua molt gran, era preciós. Vam apropar-nos al salt d'aigua.

- Entra a aquí dins. - em diu ell referint-se a una cova que hi ha darrera de la cascada, i em dona un arc i unes fletxes. - Jo ara vinc, no et moguis d'aquí fins que jo vingui.

Jo assenteixo amb el cap i entro dins de la cova i sec en una roca. De sobte el Biel torna a entrar i jo m'aixeco per assegurar-me que no passa res, ell s'acosta a mi i em dona un peto als llavis.

- Confio en tu. - I se'n va sense donar-me temps a reaccionar.

Pujo sobre la roca i sec allà sense deixar de pensar en el que acaba de passar. Passen hores i continua sense aparèixer ningú, i estic començant a preocupar-me molt. De tan en tan m'aixeco i trec el cap a veure si ve algú, però ni rastre, i així seguidament fins que des de lluny veig un grup de uns cinc nois que s'apropen. Al principi vull sortir a veure si són dels meus, però desprès torno enrere i m'amago rere la roca per si un cas.

Sento la veu d'aquell grup cada cop més a prop, i finalment entren dins de la cova.

- Gemma? - sento que diu algú.

jo trec el cap per darrere la roca, i no és fins que m'asseguro que són dels meus no surto d'allà. Distingeixo la cara del Bruno, de l'Eric, del Sergi, de l'Edgar i del Miquel, i reviso un parell més de cops les cares de tots ells per assegurar-me'n. Però de sobte caic en que no hi és el Biel, i el cor se'm dispara al no veure'l enlloc.

- Em de marxar d'aquí. – Diu l'Edgar.

- No penso marxar. – la veu se'm dispara com un a bala.

- Si no marxes et mataran. – Diu l'Eric amoïnat.

- M'ha dit que no em mogui d'aquí fins que ell no vingui. – Els hi dic jo mig plorant.

- El Biel ara vindrà ens ha dit que vinguem a buscar-te. – El Bruno se li acaba la paciència i m'estira del braç perquè els segueixi. Les llàgrimes se'm disparen, però els segueixo cap on sigui que haguem d'anar.

Caminem i caminem entremig de pins i alzines. No he menjat res ni he begut res, i tinc una gana que em moro, i cada com em costa més caminar. El Bruno es posa lentament al meu costat.

- Em sap greu haver-te agafat així, però es que estic molt nerviós, mai abans no ens havia passat res d'això.

- És normal que estiguis nerviós, jo també ho estic. No tindràs res per menjar oi?

- Em agafat una mica de pa, aigua i galetes. – I treu sis galetes i me les dona.

- Gràcies.

Continuem caminant fins que arribem a una platja. És una platja d'aigües cristal·lines i poc profundes, i una sorra blanquinosa. Caminem per la sorra fins arribar a una cova, ens enfilem i entrem, és una cova bastant gran, i difícil de veure, si soc sincera al principi m'ha costat veure de quin coi de cova estaven parlant.

Un cop a dins esperem una estona ven llarga. El Miquel i el Sergi han anat més cap al fons de la cova per veure si trobaven alguna cosa interessant, ja que la cova era immensa i no se sabia fins on portava.

Ha passat una hora des que han marxat a explorar la cova , i jo cada cop estic més i més nerviosa. Finalment el Bruno treu un paper i un llapis que tenia dins la motxilla i escriu alguna cosa amb lletres rares, una cosa així: "@#€¬&%$·!|\ºª=()¡__-->><<", que traduït al català vol dir: "estem explorant la cova".

- Va anem a buscar el Sergi i el Miquel. – Diu l'Edgar entusiasmat.

Caminem per dins la cova, no se on ens em ficat, però seguim endavant. Passa una mitja hora i continuem dins d'aquell túnel fosc i humit. Desprès de girar una corba, veig que al final de tot hi ha llum, així que accelerem el pas i quan arribem veiem un jardí enorme i preciós amb un llac sota nostre, i amb tot d'arbres que el ressegueixen. I dins l'aigua veiem el Sergi i el Miquel nedant.

- Podríeu haver avisat cabrons!! – Crida l'Eric amb un to divertit, i sense dir res més es treu les sabates i i la samarreta i es tira a l'aigua, l'Edgar i el Bruno fan el mateix, però jo em quedo allà dalt mirant-los.

- Va tirat que l'aigua eta molt bona!! – Diu el Sergi.

- Vull esperar-me una estona – dic jo, intentant dissimular que no ser nedar. És curiós, quan era més petita i encara hi havia els meus pares, sempre anàvem a la platja a banyar-nos, i a mi se'm donava bé, i potser ara també sabria nedar, però com que des de els nou anys que no nedo enlloc em fa una mica de cosa llençar-me.

Estic una estona allà dalt mirant com s'ho passen molt bé. I de cop una mà em tapa la boca, i una veu em diu xiuxiuejant:

- Vine cap a mi sense fer soroll.

Jo assenteixo i entro dins de la cova, i quan em giro veig el Biel, i salto corrents a abraçar-lo, i ell em mira i em fa un petó.

Llavors els dos sortim cap a fora.

- Eii!! – Crida ell, i els altres nois aixequen el cap i el saluden. – Va anem a l'aigua? – em diu mentre es treu les sabates i la samarreta.

- Es que... fa sis anys que no nedo i...

- Tranquil·la no deixaré que t'ofeguis.

Jo em trec les sabates i li agafo la mà i els dos junts saltem. Al principi m'ha costat bastant nedar, però desprès ja... és podria di que semblo un peix.