JA NO ESTIC SOLA

CAPÍTOL 5

NARRA BIEL:

El sol fa una hora que s'ha aixecat, ha despertat altres o quatre que ja han sortit a fora. Jo continuo estirat al llit endinsat a un conjunt de pensaments i preguntes. No entenc perquè de sobte ha vingut una noia, no entenc perquè no puc evitar riure quan la miro als seus ulls verds, no entenc perquè sóc incapaç de ser amable amb ella quan em mira amb aquells ulls tan tendres. No entenc res de res.

Hem dutxo i surto a fora i la veig asseguda sobre una roca amb la mirada perduda enmig del bosc, els seus cabells no gaire llargs i 'un color d'or onegen cada cop que gira una mica de vent, llavors arronsa les cames i s'abraça a elles a veure si li passa el fred. Vull anar a parlar amb ella, però no se que dir-li, vull seure davant seu i parlar, però quan la miro des de aquí la veig tan maca que em poso en un dilema.

Veig que l'Eric i el Bruno que s'acosten.

- La mires massa. - Hem diu el Bruno amb un to rialler que em venen ganes de fotra-li una cop de puny en tota la car.

- No t'enfadis home. - Em diu l'Eric quan veu la cara d'enfadat que dec haver posat. - Només era una broma.

- Perquè no marxeu. Necessito pensar qui posar-li com a contrincant per la lluita aquesta tarda. - escupo les paraules de tal forma que em fan mal a mi també. "Perquè ho he dit? Sóc idiota. No vull que li facin mal, però tampoc vull que sembli que m'hi ha enamorat.".

Porto tot el matí pensant, " si lluita contra aquest es podria fer molt mal, contra aquest altre no, contra l'altre tampoc, i si em poso jo? No, millor que no. Seria incapaç de tocar-la." Desprès de donar-li mil voltes penso que si poso algú com l'Edgar seria incapaç de fer gaire mal a una noia.

L'hora de dinar se'm fa eterna mentre penso com dir-li que haurà de pegar-se amb un noi i que és probable que prengui mal. Just quan acabo aquell estofat de carn, que cada dia sembla que tingui pitjor gust, hem dirigeixo a fora, on se que la trobaré sobre la mateixa pedra on porta tot el matí.

-Veig que t'agrada el bosc he? - No se'm ocorre res més patètic, la veritat és que m'avergonyeixo d'haver-ho dit.

De cop se li dibuixa un somriure preciós.

- Ja se el que hem vens a dir. - Hem va dir fredament i girant la cara cap a mi amb una mirada fulminant.

- Escolta jo no vull que prenguis mal però tampoc vull que els altres s'enfadin perquè no has fet una de les dues proves. - dic jo intentant justificar-me.

- T'entenc, no vols perdre la teva posició de "jefe" dur. - S'aixeca i comença a caminar direcció a la seva cabana.

- Jo no he dit...-

- Ja se el que has dit, però realment el que vols és guanyar-te el respecte de tots, però no se crec que funcioni. - La seva veu freda s'hem clava com una llança en el cor. - Faré la prova, però espero que com a mínim m'hagis posa't contre algú que no hem pugui trencar res. La "princesa" s'acomiada. - i fa una reverència com si fos una princesa de l'edat mitjana, però agafant una faldilla invisible.

Les seves paraules, els seus gestos, van travessar-me el cor fins matar-me del tot. Però, encara que hem costes ja no hem podia fer enrere.

Poc a poc van passant les hores fins que arriba el moment, no puc amb mi mateix, cada cop que li dona un cop hem fa mal a mi, fins que ella cau a terra i no pot aixecar-se. Hem desfaig i corro tan com puc a frenar aquell imbècil que l'esta apallissant com mai. Al arribar allà i frenar-lo l'agafo a coll, no pesava, tenia els ulls tancats i li costava respirar, però el que més mal em fa es que un parell de llàgrimes li lliscaven galtes avall. La vaig deixar sobre el seu llit, vaig tancar la porta i dues llàgrimes de dolor i de responsabilitat hem cauen, hem fa mol, molt mal, el que li ha passat ha estat culpa meva, i a més tenia raó, l'he fet lluitar per mantenir la meva posició, i això hem fa sentir brut, imbècil i un egoista, la veritat crec que la pallissa me la mereixo jo.