JA NO ESTIC SOLA

CAPÍTOL 3

No se quantes hores han passat des que vaig adormir-me ahir per la tarda, però el que se segur es que estic més descansada i amb més forces que mai.

Hem disposo a sortir d'aquelles quatre parets que, més aviat, fan pena, però al moment de sortir recordo que estem en ple mes de desembre i que a fora farà un fred increïble, i vaig vestida amb una samarreta de màniga curta, " on deu estar la meva jaqueta? " " juro que si me l'han robada..." . Regiro tots els llocs d'aquella petita habitació buscant una sola cosa que hem pugui servir de jaqueta per sortir fora, però resulta ser un fracàs, no hi és, la deuen haver agafat. M'estic començant a posar nerviosa, " segur que me l'han agafat perquè no volen que surti d'aquí", " m'he de calmar, que ja estic tornant a pensar en veu alta i com entri algú es pensarà que sóc boja o alguna cosa per l'estil", " On pot estar la meva jaqueta?", un petit soroll de porta em fa girar-me ràpidament, just davant d'aquella porta de fusta mig podrida veig un noi que dibuixa un somriure burlesc i abaixa al cap mentre el mou ara cap a un costat, ara cap a l'altre, conforme dient que no, em mira:

- No crec que necessitis la jaqueta aquí. - Hem diu mentre continua amb aquell somriure que em posa tan nerviosa.

- Però si estem en ple hive....! - De sobte em dono compte de que va vestit amb uns pantalons militars llargs, unes botes negres de muntanya i una samarreta de tirants.

- Té et porto roba posa-te-la i surt a fora. - I se'n va amb aquell somriure.

Mentre hem vesteixo recordo que és el mateix noi de la veu greu que havia sentit ara far un parell de dies o tres, la veritat es que he perdut la noció del temps.

Surto de l'habitació, porto la mateixa roba que aquell noi que havia entrat a donar-me-la. "Tenia raó el tio aquell aquí fot una calor increïble" Vaig caminant per el que sembla ser una clariana gegant, envoltada per tot de cabanes de fusta, deuen haver-hi unes cent mes o menys. Mentre camino, em dono compte que no se on vaig i que no hi ha ningú a la clariana, només estic jo les cases i els pins que amaguen les cases del bosc.

"M'hauria pogut dir a on havia d'anar no?" Continuo caminant i vaig mirant si hi ha algú dins les cabanes, però puc trucar amb totes les meves forces que no respon ningú.

- HOLAAA??!! -Crido amb totes les meves forces a veure si hi ha algú realment o tot el que he vist fins ara eren imaginacions meves.

Ningú em respon, ningú surt a veure qui està cridant, estic completament sola, i això fa que comenci a perdre la paciència.

De cop i volta veig que s'aixequen unes reixes del terra i em tanquen com si fos un ocell en una gàbia, i aleshores, com de sota les pedres, comencen a sortir tot de nois i envolten la gàbia. "Ara si que surten no? Seran cabrons", però la ràbia que sento ara mateix en vers tots aquells nois desapareix ràpidament quan sento un soroll molt fort, com si un monstre gegantí estigues a punt d'entrar dins la gàbia per menjar-me.

Al fons de tot, a l'altra punta del la reixa veig un arc i unes fletxes, suposo que he d'agafar-lo. La veritat es que se'm dona bastant bé el tir amb arc, ho vaig comprovar quan vam anar a les convivències de fa tres anys, sense necessitat de farda, però sincerament, crec que tinc molt bona punteria.

Corro tan ràpid com puc, ja que aquell soroll cada cop esta més a prop. Per fi agafo l'arc "Quina benvinguda més bona no?".

De sobte, surt una mena de monstre estrany que era un holograma, així que els nervis s'han reduït i ja puc disparar més tranquil·la, encara que em costa concentrar-me si tot de nois estan mirant els meus moviments per veure si la cago. El primer tir és tot un fracàs, tots es riuen i em diuen que no sortiré mai d'aquell lloc, però aquelles rialles més aviat han fet que m'enfadi encara més amb ells i amb el món, així que començo a disparar a tots els monstres que van surtin de ves a saber on, tots van caient als meus peus i desapareixen al la primera. Veig la cara de tots aquells nois, estan flipant, i això em fa posar contenta.

Dec portar ja uns deu minuts disparant a uns monstres fets d'holograma, quan de cop les reixes tornen sota terra. Miro al meu voltant i veig a tots aquells nois que s'han quedats sense paraules, i a poc a pem deixo caure de genolls contra aquell terra ple de fulles i pinasa.