Com un angel de la guarda - Conte curt

cap. 1-2-3

<<Una experiència que nomes passa una vegada a la vida, si es que passa. Un dolor sord, en el que perds els sentits, del que no pots despertar. S’ha quedat fosc i no hi veig res, només sento veus que parlen, tot i que no les entenc. No els hi puc contestar. Els pensaments s’aturen, les veus s’aturen, el meu cos s’atura i m’adormo... Per no despertar més.>>

AMOR IMPOSSIBLE...

-Mira’l!  No et pots quedar aquí de braços plegats. Esta sol, apropa't i digues-li alguna cosa

La Clare era una bona amiga, tot i que a vegades es posava una mica excèntrica.

-No puc Clare, no sabria que dir-li, se’m notaria molt.

-Va! No siguis tímida, no pots deixar pasar certes oportunitats.

Era en Jack. No podia actuar sense pensar, era important per a mi,  molt important.  Era el típic amor platònic impossible, el meu. És clar, hi havia gent que no hi veia res en aquet noi, alt,  moreno, ulls foscos... Ni han molts en aquest món d’iguals, fins i tot millors. Però per a mi ell era l’únic que existia, per a mi ningú era comparable amb el meu amor impossible, com li deia la Clare.

Estàvem al pavelló municipal de Santa Cristina d’Aro, un poble desconegut per a la majoria de gent per culpa del seu veí, Platja d’Aro.

-Va Alice! És el seu aniversari, ves a felicitar-lo, és el mínim que pots fer.

-Però Clare, si veu que sé que és el seu aniversari... Es pensarà que li interesso i saps que no se actuar, em veurà la cara i se n’adonarà que m'és totalment igual que sigui el seu aniversari, que només busco una excusa per parlar amb ell.

-Ets una rebuscada i pessimista, els nois no se’n donen compte de tantes coses, potser algun que hagi sortit suficientment llest, però aquest es el pitjor dels casos en el que et podries trobar.

La veritat es que la Clare tenia raó, sempre buscava la pitjor situació possible en la que em podia trobar, havia sentit tantes coses sobre aquests problemes, que si “ara et deixo per que m’avorreixes i demà potser torno a sortir amb tu”, que si “era només una aposta que he fet amb aquest i ara tinc vint euros més gràcies a sortir amb tu durant dos dies”, que si “en realitat no t’estimava”...En fi, coses d’aquestes que passen cada dia i creus que són les coses tontes que tornen l’amor en una cosa totalment boja i dolorosa.

-Alice! Que marxa! No el deixis escapar! Va ràpid!

-Potser en un altre moment. Ara marxo.

Vaig sortir tan ràpid com vaig poder del pavelló, amb l’excusa de que a casa m’esperaven, tot i que la veritable raó era que no volia seguir sentint, a la Clare, parlar del malament que se’m donava relacionar-me amb certes persones.

Vaja, no m’he presentat, és un altre dels meus innumerables  defectes. Tinc una amiga excèntrica, la Clarissa, Clare per als amics, i tinc un amor impossible.

Jugo a basquet, faig 2r d’E.S.O i tinc catorze anys. Em dic Alícia i aquesta, és la meva història.

OPERACIÓ SUICIDA

Així que sortint de l’entrenament en disposava a marxar cap a casa, deixant a la Clare d’un pam de nas, sola a la pista. De lluny, en Jack, amb els seus cabells foscos i la seva motxilla. La seva motxilla era el que feia que el poguessis reconèixer des de lluny, sempre portava la mateixa, una de vermella i blanca, si la veia, estava segura de que era ell.

Sempre passava el mateix, els dilluns, a l’hora de sortir cap a casa, anàvem en la mateixa direcció. Ell vivia dos carrers més amunt d’ on estava casa meva. Jo em quedava caminant darrere seu, mirant-lo a distancia.

Aquell dia passava igual, com sempre, no tenia res d’especial a part de ser l’aniversari d’en Jack. Havia pensat que el podria encalçar i felicitar-lo, però era massa vergonyosa i tímida com per fer-ho.

En Jack estava creuant el carrer, anava distret amb els seus auriculars i la musica. De sobte, vaig veure un camió que s’apropava a gran velocitat des de l’altre banda de la calçada. <<Com no freni se l’emportarà per davant>>, vaig pensar. Però el camió s’apropava ràpid, molt ràpid i no frenava, no semlabva que frenés. Un temor fred va recórrer tot el meu cos, en Jack no acabava de passar, el camió l’envestiria i... que passaria després?

Com si algú m’empentés vaig córrer tan ràpid com no havia corregut mai en tota la meva vida. Vaig arribar a la carretera, vaig témer que el camió arribés abans que jo. Em vaig llençar cap endavant, vaig empentar en Jack cap a la vora, cap on em vaig llençar jo també, abans de que el camió passés com una bala a les nostres esquenes. Quan vaig tocar terra, em vaig donar un cop al cap i em vaig desmaiar.

COM UN ANGEL DE LA GUARDA...

Vaig tardar uns segons en recuperar-me. Estava estirada a zona d’aparcament de la vorera.

-Estàs be? –va dir una veu al meu costat.

-Sí, i tu?

-També... –va tardar una estona a contestar, estava preocupat pel que acabava de passar, li veia en la mirada – per què ho has fet? Et podries haver fet molt mal, aquell camió anava rapidíssim, molt!

-Sí, tens raó, la pròxima vegada deixaré que t’envesteixi –vaig dir irònicament,  però crec que no s’ho va prendre molt bé.

-És broma –vaig intentar arreglar-ho –jo en el pitjor dels casos hagués quedat paraplègica, i això en el pitjor dels casos, en canvi tu... Amb la velocitat a la que anava aquell camió el pròxim lloc on hauries anat hauria estat la capella de l'esglesia d'aqui al costat.

-Mai hauria imaginat que algú seria capaç d’arriscar la seva vida per salvar la meva.

<<Ja ho crec que si>> vaig pensar <<per a tu això i més>>.

Vaig somriure. Em sentia orgullosament satisfeta de la meva feina i estava contenta de que per fi, hagués aconseguit fer una cosa tant important per  a la persona que més ocupava el meu cor.

-Per cert, felicitats, avui és el teu aniversari. La Clare m’ho ha dit, va a la teva classe, oi?

-Ah, si, gràcies, ja no me’n recordava, després d’això... –Va somriure -He estat apunt de ser atropellat el dia del meu aniversari.

-Però no ha sigut així, considera-ho un regal –vaig dir amb un toc de gràcia.

-Sí... –va dir pensatiu –pel meu aniversari m’han regalat un àngel de la guarda –

va mirar-me –ara sé que en tinc un i que no deixarà de vetllar per mi.

-Si tu ho dius... –no sé si ell ho notava però, cada vegada feia que em sentis més enrojolada.Em sentia cada vegada més eufòrica de fer el que havia fet.

-Com un àngel de la guarda... –va repetir.

Després d’un llarg silenci, em vaig disposar a aixecar-me del terra, on portàvem ajaguts ja una estona, ja devia ser hora, havia perdut molt de temps parlant i els meus pares ja deurien estar ben preocupats.

-Ai! -Vaig exclamar –el meu peu! No puc caminar.

-Que? –va dir al cap d’un moment, es va apropar a mi –Segurament al caure a terra has fet un mal gest o potser...

-Crec que al caure m’ha passat la roda per sobre –vaig dir decididament –no crec que sigui molt greu.

-Va. Has de trucar a casa que et vinguin a buscar, no pots tornar caminant! És possible que tinguis un esquinç, potser fins i tot te l’hauries pogut trencar!

-Val, val, ja truco, ja ho veig que no puc caminar.

Però jo ja tenia el cap amb les meves il·lusions. “àngel de la guarda” M’agradava com sonava.