Com un angel de la guarda - Conte curt

cap. 11

MALSON

Com ja m’imaginava, la Clare havia explicat allò a la majoria de gent que coneixia, fins i tot, a la meva mare, que se’n havia fet un fart de riure.

El dilluns següent, per la tarda, en Jack feia cara de pomes agres <<segur que la Clare l’ha estat matxacant >>

En acabar l’entrenament m’hi vaig apropar, em va mirar:

-La Clare? –li vaig dir –Que t’ha fet ja?

-Ui, després del que va passar, diu la Clare que segurament no em tornaries a dirigir la paraula.

-I tu te la creus a la Clare? –vaig riure –de veritat pensaves això? És ridícul!

-Doncs en aquell moment me la vaig ben creure –va fer una pausa com si s’ho penses abans de dir re –és que la veritat és que la Clare em fa  por.

Vaig riure, la veritat és que a vegades si que espantava una mica, depen del seu estat d’ànim podia ser fins i tot molesta.

-Si que fa una mica de por. La Clare –vaig dir rient –quan esta de mal humor pot arribar a ser letal. Però no cal passar-se!

Varem riure una estona.

-Tot i així –vaig prosseguir –quan la coneixes bé descobreixes en el seu interior una persona encantadora que sempre et farà costat, és una molt bona amiga.

Vam sortir del pavelló, junts, ara ja érem bons amics, havíem passejat junts i semblava que ens coneguéssim des de temps enrere quan en realitat havia estat un sol moment que havia canviat tota la meva vida, un disbarat, un impuls de córrer i llençar-me sobre el gris asfalt per salvar una vida que en el fons, tot i que pertanyés a una altra persona, era meva.

-La carretera estava tranquil·la en aquelles hores del vespre, solament es podia veure un cotxe aparcant a l’aparcament del carrer de davant. No se sentia ningun soroll, a part dels ocells i les gavines que voleiaven sobre la platja.

Em vaig tornar a fixar en el Land Rover que ja havia acabat d’aparcar i del qual sortia una figura amb gavardina negra i ulleres de sol, un home alt i imponent. Vaig girar el cap, en Jack no deia res, pensava alguna cosa que el retenia en els seus mons, llavors va mirar-me i em va parlar de nou.

-Saps? Aquest any els de la junta de l’institut han volgut muntar un ball de final de curs.

-Si? Que be no?

-El cas es que...

No va acabar de parlar, mirava darrere meu, em vaig girar i vaig veure aquell home de la gavardina negra i les ulleres de sol. A la seva cara s’hi podia entreveure un petit somriure de malícia. Ens mirava fixament.

Tot d’una va allargar la ma fins a una butxaca interior de la jaqueta i en va treure un petit revòlver, llavors vaig descobrir el motiu d’aquella situació, vaig sentir dintre meu els propòsits d’aquell home i vaig decidir que no podia permetre que els complís. I si acabava amb la vida d’en Jack?... Em vaig preguntar que faria jo llavors, realment estava disposada a veure pansir-se aquella flor blanca que havia nascut profundament en el meu cor? No, mai, no podria suportar veure aquella atrocitat, no, no em quedaria de braços plegats.

Quan l’home estava ja apretant el gallet em vaig col·locar just davant d’en Jack, una por immensa va recórrer el meu cos, de sobte vaig sentir un soroll i un dolor impressionant al costat de l’estómac, en Jack va cridar, jo vaig cridar, i abans de caure inconscient vaig veure aquell home de negre que s’allunyava corrents cap al Land Rover blau.