Com un angel de la guarda - Conte curt

Cap. 7

LA COMPANYIA, SEMPRE BENVINGUDA

<<Ai, que en serà de mi>> pensava jo, havia passat només una setmana del meu càstig, la meitat, i ja no ho suportava. Ja ho tenia ben clar, si em volia estalviar un càstig com aquest el millor era fer bondat o al menys, mantenir contenta i tranquil·la a la mare.

Aquella tarda de dilluns la mare em va portar a l’entrenament en cotxe, plovia i en va portar fins a la porta del gimnàs amb el paraigües, per por de que es mullés el guix de la cama, que curosa que era.

Vaig entrar i em vaig asseure al davant de la pista, al costat de la cistella, l’entrenament tot just  havia començat.

Al cap d’una estona, quan ja feia cara d’ amargada de la vida, en Jack va entrar a la pista. Em vaig sorprendre de veure’l, en principi ell i el seu equip hauria d’estar entrenant a la pista del costat.

-Hola –em va dir somrient i va seure al meu costat. –Com va la cama? Encara et fa mal?

-Si, cada vegada estic millor.

-Fas mala cara.

-L’altre dia la meva mare em va enganxar jugant a basquet i em va castigar sense “electricitat” –vaig respondre- no ho aguanto.

Va riure.

-Jugant a bàsquet? En principi no hauries...

-Ja ho se –el vaig tallar –segons els metges hauria d’estar-me tot el dia estirada al llit l al sofà sense fer res.

-Doncs? Perquè no li fas cas?

-Perquè soc així –vaig dir i em vaig quedar tan ample –parlant de basquet, no hauríeu d’estar entrenant ara mateix?

-Si, però ena han canviat el horaris, ara els dilluns entrenem just després de vosaltres.

Després ja no se’m va acudir res més a dir, així que vam estar una estona en silenci. Ja només es sentien els cops que donaven les pilotes contra el terra de la pista i els entrenadors cridant i de tant en tant tocant el xiulet. Però per sobre d’aquests sorolls se sentia la pluja, harmònica que repiquetejava  el sostre i les finestres del gimnàs.

-I doncs, com és que estàs aquí? –vaig preguntar després d’una bona estona.

-Doncs, per fer-te companyia –va dir al cap d’un moment rient

-Doncs benvinguda sigui.

Vam passar gairebé el que restava d’entrenament en silenci, potser en algun moment feien un comentari sobre els entrenaments o sobre la lliga però generalment ningun dels dos sabia de que parlar:

-Vaig dir que et compensaria, per lo de la cama -va dir de sobte- doncs, t’ho podria compensar així no? Fen-te companyia. Si tu vols es clar.

-Esta bé –vaig riure -.

-Feies cara d’ amargada –va dir –potser així te la trec –els dos vam riure -.

Per a mi, va ser una tarda per a la posteritat.