Com un angel de la guarda - Conte curt

Cap. 6

NI BOJA M’ESTIC DOS MESOS SENSE MOURE’M

-I, com t’ho has fer això? – va preguntar la Clove.

-Jo... He caigut per les escales de casa –vaig mentir.

Érem a l’escola, haver de mentir a tothom se’m feia molt pesat, cansa haver de fingir la torpesa d’haver caigut per les escales, i algunes rialles afectuoses dels amics.

Tot i això jo em sentia bé per tot el que havia passat el dia anterior, fins i tot, potser em sentia bé tenir a la cama embolicada amb venes, em feia recordar que havia salvat d’una atropellada, al noi que m’agradava.

-Ara ja no saps ni baixar les escales! –va dir rient –va entrem a classe, ja m’explicaràs les teves caigudes a l’hora d’esmorzar.

Sort! Toca la campana de classe i me’n salvo dels comentaris, al menys durant unes hores.

-Doncs, em vaig entrebancar amb el pal de l’escombra que hi havia repenjat a l’esglaó de l’escala i...

-Alice! –la Clare va arribar corrents fins tot junt davant meu –en Jack m’ho ha explicat tot! Que fort, tia, tu estàs boja! –va dir-me molt sorpresa.

Tothom al voltant em va mirar sense entendre re. Llavors la Clare en veure que ningú sabia de que estava parlant, va començar a explicar el que realment m’havia passat. Cada vegada tenia més vergonya, fins a tal punt que veient que gairebé ningú em mirava, vaig anar separant-me del grup i em vaig fer fonedissa.

Fins que la Clare no va deixar d’explicar els successos, ningú no se’n va donar compte de que jo, ja no hi era.

Aquella tarda vaig anar a veure l’entrenament de les meves companyes, després de suplicar a la meva mare que em deixés anar-hi.

Vaig entrar al camp i em vaig asseure al terra, amb l’esquena tocant a la paret. Ja havien començat els entrenaments, havia arribat  tard a propòsit,  així que ningú va tindre temps per venir a parlar amb mi o per posar-me verda.

En feia molta pena no poder estar a l’entrenament amb les meves companyes. Jo, es que era molt activa,  tot i que no ho semblés i això de no moure’s i estar tant de temps sense jugar, diguem-ho així, no va molt amb mi.

L’equip estava utilitzant només mitja pista i ja que no era capaç d’estar-me tota l’hora que durava l’entrenament asseguda sense fer res, en vaig aixecar vaig agafar una pilota i vaig deixar les crosses repenjades a la paret. En vaig posar a fer tirs a cistella i a votar la pilota a la pota coixa en un racó de la pista on entrenava el meu equip. Si la meva mare m’hagués vist...

Al final vaig acabar jugant al cao que fèiem cada dia al final de l’entrenament, jo, es clar, a la cama coixa.

-Estàs segura de que tens la cama trencada? –va dir l’entrenadora fingint una cara preocupada, i va riure.

-I ben trencada que la tinc! –vaig riure -.

-Doncs no ho sembla, ni de bon tros –va dir –però, cuida aquesta cama o no podràs ni acabar la temporada.

Això últim ja ho va dir una mica més seria, o com a mínim ho semblava.

Al final no ser qui va ser, però la meva mare se’n va entrar i me’n va caure una de ben grossa, em va fer un gran discurs, enfadada, es clar.

Em van caure dues setmanes de vida primitiva, bé, així es com li dic jo a l’acumulació d’estar castigada sense ordinador, sense consoles, sense televisió, sense iPod,  en resum, sense electrònics. Al menys la ràdio la podia escoltar, durant aquell temps vaig adquirir certa...certa... com ho diria... em...”cultura musical”.  Tampoc  tenia res més a fer.

L’únic que em salvava de l’avorriment era anar a veure els entrenaments de les meves companyes jugar a bàsquet.

El poble de Santa Cristina, al ser costaner, es bastant pla i està tot a poca distancia així que el dia que la meva mare no em podia portar en cotxe a l’escola o a l’entrenament, agafava les crosses i vinga a caminar, tot i les prohibicions del metge.  A  aquests no els solia fer molt de cas, moltes vegades no em prenia ni els medicaments quan estava malalta i després no sabien perquè no havia millorat, pobres.