Com un angel de la guarda - Conte curt

cap. 4

GUIX PER DOS MESOS

-Si mama, tu només vine a buscar-me, ja parlarem després –la mare sempre es preocupava per petita que fos la cosa que ens passés. A vegades costava tan tranquil·litzar-la...

-Val, vaig cap allà. Com t’ho has fet? Com et pots haver fet tant mal si només has caigut?

-Mama ara no, ja t’ho explicaré, tu només vine a buscar-me!

-Si, si, val! –va penjar -.

Quan es posa histèrica no hi ha qui l’aguanti, es posa “superprotectora” i li pugen els nervis al cap.

-Gràcies per deixar-me el mòbil per trucar, a casa això de tenir mòbil diuen que encara no el necessito i que fins que no sigui més gran...

-Doncs té gràcia, just avui, si jo no hagués estat amb tu no hauries pogut trucar a casa teva.

-Si... –un somriure va aparèixer entre els seus llavis –és veritat... però si ara saben que això pot passar no em deixaran sortir de casa fins als trenta –vaig dir amb veu irònica -.

-Bé –va dir per canviar de conversa –si la teva mare et ve a buscar, jo hauria de marxar cap a casa, segur que ja s’estaran preocupant.

-Si, tens raó –vaig dir –ja ens veurem -.

Es va aixecar i em va dir adéu, tot seguit va començar a caminar per la acera fins que va creuar la cantonada i el vaig perdre de vista.

Al cap d’un moment va arribar la meva mare, venia preocupada. Vaig rebufar i li vaig dir que a l’hora de creuar el carrer havia ensopegat amb la acera, havia caigut i el genoll havia parat la caiguda.

-Però, com et pots haver fet tant de mal si només t’has entrebancat i has caigut?

-I jo que se! –vaig dir-li –sóc molt torpe mama, ja ho saps!

-val, val tranquil·la –em va dir -.

Em feia sentir malament, no m’agrada mentir a la meva mare, però ara crec que no seria bona idea dir-li que l’havia amoïnat per culpa d’un noi que potser ella havia conegut poc, i amb això vull dir que tot i que jo sabia que ella coneixia en Jack, potser s’ho prenia malament.

-Va, Alícia, no pots caminar, et porto a l’hospital –va dir sense admetre una replica per part meva.

Dues hores més tard...

-Va, Alícia no n’hi ha per a tant, seran només unes setmanetes...

-Sí –vaig dir irònicament –unes setmanetes, sense tocar bola, ni córrer, ni bàsquet, ni res! Així de clar ho ha dir el metge dels collons! Invàlida, sense moure’m durant dos mesos,  no ho suportaré.

-Però ho hauràs de fer! –si d’aquí a poc temps vols seguir jugant, hauràs de fer bondat com ha dit el metge.

Vaig rebufar, això si que no m’ho esperava.

Just llavors, uns moments després d’haver arribat de l’hospital, va sonar el telèfon.

-Tranquil·la, ja l’agafo jo –va dir la meva mare –ves cap a la cuina i berena o se t’ajuntarà amb el sopar

-Sí? –va contestar la meva mare al telèfon –a, hola Jack... Que?... Que com està l’Alice?... Que ha passat que?... –Ups. Ja l’havia cagat. <<i ara que faig?>> vaig pensar, la mare em donaria un gran  sermó... Em feia vergonya.

-Eh... sí, ara te la passo.

-Alícia, al telèfon! – la mare va tapar l’auricular –ja en parlarem d’això més tard –em va dir, i em va donar el telèfon.

Vaig sortir de la cuina ràpidament i vaig agafar l' inalàmbric que hi havia a la saleta d’estar.

-Hola –vaig dir -.

-Com estàs? –va dir en Jack –al final que tens al peu? En tens per a molt?

-Et deixo que ho endivinis -.

-Una setmana com a molt –va provar –penso.

Ja! –vaig riure –ja m’agradaria, ara tinc guix per dos mesos ben sencers!

-Dos mesos! –va dir –és molt!  Ho sento.

-Tranquil –vaig dir amb veu teatral –podré aguantar!

-No se què fer per compensar-te...

-No res...

-Ja pensaré alguna cosa...

-Adéu...

-Adéu...