Com un angel de la guarda - Conte curt

cap. 8

LLIURE

A partir de llavors, gairebé cada dilluns passava el mateix, venia a fer-me companyia per “saldar el deute” que tenia amb mi. Passava les hores d’entrenament amb ell, poc a poc vaig anar perdent la vergonya de parlar amb ell, la meva situació millorava. Ja no podia anar millor, bé, la veritat és que si, i no me’n vaig adonar fins que vaig anar al metge i em va dir que em treia el guix, em vaig posar més alegre que mai.

-Sóc lliure! –vaig cridar quan sortíem de l’hospital -.

-Ei, no et facis il·lusions que hauràs de fer uns dies de repòs –va dir a la mare -.

-No m’amarguis la festa, ara!

-Tranquil·la que se’t passaran molt ràpid -.

Oi tant si se’m van passar ràpid, als dos dies ja corria com una llebre.

El dijous següent ja estava entrenant.

Al final de l’entrenament va venir el Jack a veurem, <<la Clare>> vaig pensar <<segur que ja li ha dit que m’han tret el guix>>.

-Ei, ja t’han tret el guix, eh? –em va dir al final de l’entrenament –estaràs contenta.

Si, no saps com –li vaig dir

Te’l van treure fa poc, oi?

-Si –fa tres dies

-En principi en tres dies encara hauries d’anar una mica coixa –va dir –però, tampoc és que corris molt bé encara –va dir per riure-se’n de mi.

-Perdona? –vaig contestar –corro tan bé com corria abans del guix.

-Molt bé –va dir –comprovem-ho –i va començar a córrer –a que no m’atrapes.

Em vaig llençar a córrer a l’instant i en poca estona ja estava al seu costat.

-Que deies? –vaig dir-li i el vaig avançar –segur que no ets tu el que portava el guix? –vaig riure.

Vam parar de córrer uns metres més enllà, estàvem els dos realment fatigats, així que ens vam posar a caminar.

Varem agafar el camí llarg cap a casa, el que passava pel port de Santa Cristina.

Feia un dia preciós per passejar pel port, tot i que feia sol, la brisa el mar refrescava l’ambient i apagava la calor.

-Ha de ser meravellós –va dir de cop –poder córrer i fer vida normal després d’haver portat la cama envenada durant tant temps.

Si, la veritat és que és magnífic, és una meravella poder caminar amb dues cames –vaig riure.

Al cap de poca estona vam arribar a casa meva i ens vam acomiadar, vaig  entrar a casa i vaig tancar la porta. <<torno a tenir cama>> vaig pensar contenta.

Al final l’únic que va espifiar el dia va ser el sopar, odio les bledes! Mai n’han agradat, per a mi són repugnants, a vegades fins i tot les vomito.

Aquella nit vaig dormir bé, la pasta de dents de menta em va treure el mal sabor de boca de les bledes així que aquell dia tot havia sortit rodat.