Com un angel de la guarda - Conte curt

cap. 10

CONFIDÈNCIES

Quin cap de setmana més dolent que vaig tenir, em feia mal el cap i no em podia aixecar del llit, no vaig poder jugar el partit de basquet que teníem aquell cap de setmana i, per afegir més llenya al foc a mitja tarda tenia mal de panxa.

Per sort el diumenge, miraculosament, em va deixar de fer mal tot. El problema va ser que venia la tieta, que em comença a agafar i pinçar les galtes. Sempre diu el mateix quan em veu <<ai que gran que estàs, quan temps feia que no et veia, ai que mona, la meva cutxi cutxi cu>> És un turment, mai l’he suportada. Em tracta com un bebè, es frustrant, i quan la mare crida el seu nom? Si no sap com fer-ho! Es diu Maria Teresa Enriqueta de la Concepció, no se com pot viure amb el pes d’aquest nom. En un moment com aquest estic contenta de que el meu nom sigui Alicia.

-Alice! La Clare és a la porta, demana per tu!

-Ara vaig –crido <<Adéu senyoreta Concepció de la Teresa Enriqueta Maria>> vaig pensar, esperançada de que la Clare em vingués a buscar per anar a passejar o a la gelateria que havien obert nova al costat del parc. Qualsevol cosa que em deslliurés de la visió horripilant de la meva tieta.

-Hola Clare –vaig dir-li –on anem? –li vaig proposar –siusplau, lluny d’aquí -vaig dir gairebé xiuxiuejant

-Ho sento, la mare m’espera a casa, només venia a buscar el llibre que em vas dir que em deixaries

-Val –vaig sospirar –hauré de passar la tarda amb la Maria Enriqueta.

-Ups, ho sento –va fer un gest de comprensió i em va donar uns copets d’ànim a l’espatlla –t’acompanyo en els sentiments, que t’ho passis bé amb la tieta Concepció –va riure.

Vaig començar a pujar els esglaons que portaven al replà de casa, ja amb cara d’ amargada.

-Espera –va dir la Clare darrere meu, em vaig girar esperançada de que hagués canviat d’opinió –encara m’has de donar el llibre -va dir.

-Ja, ja –vaig riure en to burleta –quina gràcia –vaig anar a buscar el llibre i li vaig donar.

Aquella tarda va ser una de les pitjors tardes que he viscut.

La tieta de la Concepció no ens va deixar tranquils fins a quarts de vuit que va marxar cap a casa seva.

Aquella mateixa nit després de sopar em va tornar a trucar en Jack.

-Hola Alice –va dir-me

-Hola –vaig contestar-li –a que ve això de trucar-me tan tard?

-És que crec que tu ets la primera que hauria d’enterar -se’n –va fer una pausa –crec que sé qui era qui va intentar atropellar-me.

-Com? –no m’imaginava això ni de bon tros.

-Si, mira, l’altre dia vaig sentir dir al meu pare que a l’hospital, durant una operació gairebé fa que es mori el vicepresident de l’empresa dels ferrocarrils catalans –em va deixar una mica parada –el meu pare treballa a l’hospital, a la sala d’operacions –va aclarir –es veu que es van quedar molt descontents i van amenaçar el meu pare. Van dir allò de “això no s’acabarà aquí”. Bé és només una suposició i aquest tio te molts contactes i patrocinadors.

-És possible, és possible –vaig contestar –però no tenim cap prova... –llavors em va venir al cap, el camió que quasi ens atropella tenia el logo dels ferrocarrils catalans! Li vaig explicar al Jack, si, segur que van ser ells

-Però ara, sabent que no van aconseguir els seus objectius segur que estan doblement enrabiats, has de tenir cura, la pròxima vegada pot ser molt pitjor.

Es veritat a les pel·lícules quan s’aconsegueix sortir d’un problema sempre te’n ve un altre a sobre el doble de gros

Abans de penjar em va dir

-Tu també tingues cura, et van veure amb mi i em vas salvar –va penjar el telèfon.

Em vaig quedar terroritzada, això era pitjor del que em creia, se que jo no corria molt de perill però ara en Jack estava en perill, la persona que més m’importava estava en perill de patir un accident.

Bé, jo no podia fer res per millorar la situació i això em feia sentir malament.

-Alice! –va cridar la Clare –ei! Espera’m! –M’estava esperant a la sortida de l’escola.

L’escola on anava la Clare, i per suposat també en Jack, estava a dos carrers separada de la meva. Mai he entès per què van construir-les tan a prop una de l’altre.

A l’hora de dinar ella sempre venia a buscar-me i venia a dinar a casa meva.

-Com va anar? Al cinema, bull dir –va preguntar –en Jack s’ha negat rotundament a explicar-me res.

-Bé, va anar bé –ja sabia perquè el Jack no havia volglut parlar-ne.

-Que va passar, el Jack feia mala cara, no tenia ganes de parlar-ne –tenia ganes de punxar-me, estava pesadeta aquell dia –va explica! –i que puc fer jo? Al final sempre m’ho acaba traient tot...

-Es va marejar a mitja pel·lícula i van haver de sortir del cinema –va haber-hi un silenci, la Clare no es va poder aguantar més i es va posar a riure pels descosits.

-Ai que em tronxo! Ja, ja! Que bo!

-Ei, que tampoc ni ha per tant, a tothom li pot passar.

-És que tens una mala sort... –va riure –ja entenc que no vulgui parlar-ne...

-Va anem, que arribarem tard –vaig finalitzar la conversa, la Clare tenia tema del que parlar durant molt temps, és a dir, em faria passar més vergonya que mai només amb allò del cinema.