DIARI D'UNA ANTI-SOCIAL

CAPÍTOL 9 - EL VELL SAVI

HOLA LECTOORSS!!! Ahir no vam poder actualitzar perquè teniem portes obertes a l'insti, i vam arribar molt tard a casa. El capítol el vam escriure dimarts, pensant en publicar-lo divendres (perquè és el dia que publiquem, en teoria). Però al arribar tard, no vam tenir temps d'agafar l'ordinador. Ho sentim!!! Per això hem publicat un dia tard. Però més val tard que mai, no? Esperem que us agradi el capítol! <3

És més avall que nosaltres, però s'hi poden distingir moltes coses: les cases en els arbres, els camins molt ben fets i decorats amb flors de tots colors... Quasi tot és verd.

El drac em porta cap allà.

- BENVINGUDA A SILVÀNIA! - Em diu.

- Què és Silvània? - Pregunto

- ÉS LA CIUTAT DELS SILVANIANS – Explica, com si fos la cosa més obvia del món.

- I on són els Silvanians?

- ALLÀ MATEIX! NO ELS VEUS? ALLÀ! - M'assenyala un grup d'arbres – ES CAMUFLEN MOLT BÉ!

De cop m'hi fixo, i del grup d'arbres, en comencen a sortir unes figures mitjanament humanes. No n'hi ha cap que faci més d'un metre d'alçada, i tenen la pell de color verd fulla.

A mesura que ens anem acostant a la ciutat, els Silvanians surten a rebre el Drac de Terra, i s'agenollen davant seu. El tracten com a un déu. Un Silvanià, d'uns vuit anys em somriu, i jo li torno el somriure. Si vas a un lloc nou, és millor ser amable. No?

Arribem a un arbre immens, i el drac es posa a parlar-hi:

- BON DIA, SAVI. FEIA MOLT DE TEMPS QUE NO ENS VÈIEM. - Li diu a l'arbre. Em sembla que aquest drac està una mica tocat... De cop l'arbre s'aixeca de terra i amb les branques es pentina la copa.

- Estava descansant... - Fa un sonor badall i se senten uns cruixits de fusta.

- Qui es aquest? - Li pregunto al drac molt baixet perquè no se n'adoni aquell arbre.

De cop es posa a riure molt fort, i l'Arbre s'hi afegeix. No sé de que, però llavors és quan diu:

- QUE NO SAPS QUI ÉS!? ÉS EL SILVANIÀ MÉS VELL DE SILVÀNIA!-

- Silvanià? Però si és un arbre! - L'arbre em mira una mica malament i me n'adono de que la he cagat... Per això sempre que vaig a algun lloc li caic malament a tothom! - Perdoni... Senyor... - Em disculpo. - Però perquè és vostè un arbre, si és un Silvanià?

- LAURA! - Em renya el drac.

- Deixa-la. - Intervé el vell Silvanià - Sóc un arbre, perquè els Silvanians deixem d'envellir als cinquanta anys. Bé, sí que envellim, però d'una altra manera. Als cinquanta anys, ens comencen a aparèixer fulles, branques... Fins que acabem com jo. Jo sóc el més vell de tots. Tant vell que ningú recorda quants anys tinc. Tant, que ningú recorda el meu nom.

- I per què sóc aquí, jo? Perquè he trobat jo el llibre?

- Ets aquí perquè hem pensat que hem pensat que com que ets tant llesta, sabries trobar la manera de salvar el món d'Orbis.