PERFECTO [Historia corta]

IMPERFECTE (versió valenciana)

Diumenge, 16 de maig del 2119.

16:28 hores.

«Actualització 2.1. del Paquet Perfect & Lovers de Nivell Avançat:

El teu amant biònic serà espontani. Disfrutaràs de xicotetes sorpreses que donen la vida a tota parella. Et farà regals inesperats, et portarà a llocs especials i es preocuparà perquè la vostra relació siga contínuament emocionant.»

Exhausta, m'havia quedat dormida unes hores. Em costava obrir els ulls. Encara em sentia atordida per l'alcohol i la intensitat de la nit anterior.

—Hola Sara, què bé que t'hages despertat ja!

—Em va paréixer notar que la seua entonació era estranya, massa entusiasta— Espere que t'agrade la meua sorpresa. Ho he fet per tu. Mira.

Romeu m'ensenyava el meu reflex en un espill de mà. Quan vaig aconseguir enfocar la vista vaig quedar horroritzada. Què li havia passat al meu cabell? El tenia tallat a flocs asimètrics de no més de dos centímetres esguitats entre zones quasi calbes.

—Açò ho has fet tu Romeu?

El cor m'anava a mil. Vaig intentar alçar-me, però m'era impossible. Estava completament nueta i lligada al llit amb trossos tallats de els propis llençols.

—Clar Sara, sabia que volies vore't amb el cabell curt, però no t'atrevies a donar el pas. Et veus molt bonica. —Alguna cosa rara estava passant, la seua expressió no era la d'ahir, tenia un somriure artificial clavat en el rostre— Tinc moltes coses més pensades per a fer realitat els teus desitjos més íntims i salvatges.

Romeu es va començar a abaixar la cremallera de la granota i, amb les tisores en la mà, va començar a acostar-se lentament cap a mi.

S'havia tornat boig! Què pensava fer amb mi este robot endimoniat? Quina era la paraula clau?

Més prop. El seu somriure resultava macabre. No podia deslligar-me.

Va recolzar la punta de les tisores en la meua gola i lentament va començar a esvarar-les damunt del meu estèrnum.

—Domus, avant! Dis-me la paraula de desconnexió de Romeu! Ràpid!

—Bip, bip. System failure.

—Merda, Domus! Què et passa?

El fred i punxegut acer baixava cap al meu melic.

—La tinc! SILENTIUM!

—Ho sent Sara, però sóc lliure i la meua única missió és fer-te morir de plaer.