The Bright Side: Mira sempre el costat positiu de les coses!

CAPÍTOL 2: La notícia

Divendres. Un gran dia per gaudir de l'insti! I, després, ja serà cap de setmana. En tinc moltes, de ganes! 

El que no sabia, però, era el que la mare m'estava a punt de dir. I, per qui no ho sàpiga, no tinc pare. Va ser a punt d'arribar a la sala de parts. Va ser a punt de ser pare. I, pobre, no ho va aconseguir. Un camió va embestir contra la moto i se la va menjar, literalment. Va arrossegar-la per la carretera uns cinc quilòmetres i, tot i això, la camionera i el seu marit, que anava de copilot, ni se'n van adonar. Al final, van acabar repostant en una benzinera, prop de Cardedeu.    I allà, finalment, se'n van adonar. O sigui, que no vaig conèixer el pare, i vaig créixer fins arribar on soc ara, a punt de fer quinze anys, sense riure amb ell. Ni l'amor que un sent quan estima son pare. Ni l'ànima. Només el record. Però bé, anem al tema de ma mare: el que m'havia de dir era molt important, pel que semblava.

- Aniol, rei, vine un moment - em va demanar.

- Ara hi vaig! - vaig dir-li.

- Escolta, t'he de dir una cosa important - en aquell moment, vaig fer uns ulls com taronges -:  Ens mudem a Barcelona.

- Quèeeeeee?! Mama, t'has tornat boja?! - vaig cridar-li, espantadíssim -. Et recordo que tenim la nostra vida aquí, a la vall, i... em faria moltíssima pena marxar...

- A veure, Aniol! - em va escridassar, i de ben segur que estava pujant el to -: Primer, qui decideix soc jo, que per alguna raó soc ta mare i, a més, adulta. Segon, tu faràs el que jo digui i punt. I tercer, la vida ens anirà molt millor. A tots dos. T'ho prometo. 

Quan la mare va pronunciar aquestes últimes paraules, jo ja no podia més. Vaig vessar llàgrimes com si allò fos les catarates del Niàgara. 

- Ara t'explicaré el per què de tot plegat. Tranquil, no ploris més... Sé que m'he passat una mica, escridassant-te, però... Ho faig pel teu bé, fill... Pensa que el meu sou és una merda, i que a la ciutat es treballa millor... M'han ofert treballar de jutgessa. I, com ja saps que vaig cursar Dret...

- Bé, miraré de no queixar-me... Però és que mira que dir-m'ho un divendres...!

- D'acord, perdona'm. Sigui com sigui, marxarem demà al migdia. Per si vols quedar amb els teus col·legues...

I tant! Tot seguit, vaig trucar la Nela, el Joan i la Marina, els meus millors amics. 

- Ei! Quedeu?

- I tant! Quedem a casa meva! - va dir-me el Joan.

- D'acord! Fins a la tarda!

- Adeu! 

I així va ser l'última tarda.