The Bright Side: Mira sempre el costat positiu de les coses!

CAPÍTOL 10: La trobada

ATENCIÓ: En aquest capítol hi ha més escenes hot.

Un dia d'aquests, la Raquel va convidar-me a casa seva. Em va posar l'excusa "d'ajudar-la a fer els deures de física". Però quina casualitat que, en sortir del metro, m'estava esperant.

- Hola - ens vam saludar, i ens vam fer dos petons a les galtes.

Va acompanyar-me cap a casa seva, que no quedava gaire lluny del metro. En arribar-hi, vet aquí una altra casualitat: no hi havia ningú. En aquell moment, ho tenia claríssim: les casualitats no existeixen.

- Bé - va excusar-se la Raquel -, és que no m'enrecordava que la meva mare havia quedat amb el seu nòvio...

- Que és gaire lluny, el lloc? - li vaig preguntar, per saber quant de temps tindríem sols. Aquella idea m'estava posant molt nerviós.

- Bé... Han quedat a l'Starbucks de la Rambla.

- Hosti... Sí que és lluny, sí, però... I ta germana?

Total, que vam fer els deures de física. I també em va demanar ajuda amb els de català, castellà, francès i tot el que se li va ocórrer. "Això no serà una excusa?", vaig pensar. Doncs bé, no ho sabia. Si vaig arribar a casa seva passades les quatre de la tarda, les campanes de l'església de Santa Eulàlia de Vilapicina ja tocaven quarts de nou del vespre. La meva mare, per sort, no m'esbroncaria, perquè ella em deixa fins tard. Per sort. Però allò no era tot: la Raquel va començar a fer-me miradetes. Definitivament, volia que se m'empassés el terra. 

- Perdona, és que me n'haig d'anar. És que és súper tard... Ja gairebé són les nou...

- Ai, perdona'm, perdona'm! És que a mi se'm dona fatal estudiar, saps, i per això et demanava ajuda... - i quan va disculpar-se, em va fer un petó. El petó de la meva vida. De debò. Un petó d'aquells que et deixen mut. Tot seguit, va descordar-me els texans, abaixant-me la cremallera i treient-me els pantalons, és clar. Va treure'm el que ve sent "la tita" cap a enfora. Estava flipant, però jo em vaig deixar fer. Total, la mare no tenia per què saber res. I, acte seguit, em va fer... Allò que tots i totes sabeu. Handjob, com li diuen els anglesos. Per què serà?

Després de mitja hora, va acabar. Va ser increïble. I jo mentrestant amb el fingerjob. Crec que aquesta paraula me l'he inventat jo, però vaja, que s'intueix el que és. Si no ho enteneu, ho traduïm, no passa res: finger, en anglès, vol dir dit (els de la mà), i job, treball. Vinga, ja ho sabeu.

- Ha estat increïble - vam dir a cor. Tots dos vam riure.

- Bé, ara sí que me'n vaig. Que la meva mare no em posa hora, però tampoc vull que pateixi, la pobra, he, he - li vaig dir.

- Tranqui, no passa res. Com diu la dita, "hi ha més dies que llonganisses"! Esperaaaa! Que t'acompanyo fins al metro.

Dit i fet. Em va acompanyar fins la boca, que, no sabem per què, però estava a rebentar. Vaig agafar el metro i vaig tornar cap a casa. La mare no es va estranyar:

- Ja sé que has quedat amb els teus amics, Aniol. No t'amoïnis.

- Ja, però és que... No m'agrada arribar tan tard... I ja no estem allà, al Pirineu, estem a Barcelona. I això sí que és una ciutat com Deu mana.

- Ja, però si no et deixés llibertat, què? Tens una edat, ja, i en res fas quinze anys. I jo et conec, sé que tu ets responsable, saps? I sé també que mai et passarà res dolent. Vas sempre amb molt de compte, i... Si et passés alguna cosa, jo... Jo... - i dit això, em va abraçar. Ella no és molt de plorar, però jo sí que en soc, de ploraner. En això, surto al pare. O això diuen.

- Bé... Sopem? Vaaa, que tinc ganaaa! - el meu estómac s'estava queixant de gana, igual que jo.

- D'acooord... Avui he demanat durum! - va celebrar la mare.

- T'estimoooo, mamaaa!

I vam sopar tranquils i feliços. I, per fi, demà era divendres. Per fi.