Els Gentilhomes de la Ciutat

Capítol 3 - La Candelera

Narrat des de la perspectiva de Roger.

- Som-hi, un altre cop des del principi. - deia la veu rogallosa del doctor Borrell. 

Aquella lliçó semblava que no s'acabava mai. Jo repetia insistent la declinació en llatí però no semblava que aconseguís dir-la bé. El doctor Borrell em feia venir mal de cap, era incapaç de concentrar-me...

- Roger, darrerament et veig molt dispers, no atens a les lliçons i tens el cap a la lluna... 

"Lluna, com l'euga del Màrius..."

- Que m'escoltes, quan et parlo?! Ets un jove amb molt de potencial, però t'has d'aplicar més a l'estudi. Fes el favor d'intentar concentrar-te. - deia mentre es recol·locava les ulleres sobre el nas- Serà millor que per avui ho deixem aquí. Per la setmana que ve vull que t'estudiïs la tercera declinació i la quarta. De memòria, per l'amor de Déu! 

Va recollir els seus llibres i es va aixecar de la taula. 

- Recorda bé el que et dic. I fes el favor de mirar-me als ulls quan et parlo! Els joves... Ja no teniu respecte ni sabeu el que us convé...!

El doctor Borrell va sortir renegant, i jo vaig sospirar alleugerit... Quines ganes tenia de treure-me'l de sobre! Aquell home era un pedant i un setciències, sec, prim, arrugat i esquifit, sempre amb cara de pomes agres i vestit de negre com un corb. Des que entrava per la porta que no veia l'hora de que marxés.

Però jo tenia el cap en altres coses. Vaig pujar a la meva habitació i em vaig pentinar i arreglar davant del mirall. Tenia una mica de pressa, havia quedat amb en Màrius.

Des de la festa del Palau Moxó que ens havíem anat veient cada dia, o cada dos, ben bé. Ens ho passàvem molt bé junts. Sortíem a passejar per la ciutat, entràvem a fer el tafaner en alguna església, ens assèiem en qualsevol plaça o en qualsevol carrer a veure passar la gent... Rèiem i parlàvem de tot. 

En Màrius era un noi molt llest, tendre i divertit... Sabia moltes coses, m'ensenyava rondalles, dites, cançons, i jo li explicava coses d'Homer i dels aristòcrates de la ciutat... I què sé jo. Ens explicàvem moltes coses, i les coses que no sabíem explicar les investigàvem... Estàvem descobrint el món, tots dos junts... Coneixent la Barcelona i els seus carrers, l'un al costat de l'altre.

La majoria dels dies, després de dinar, jo m'acostava fins a casa seva, ell ja havia enllestit la feina i sortíem a voltar... I els dies que plovia o que feia fred, ens quedàvem tancats a la biblioteca de casa. Eren els meus dies preferits. Ens dedicàvem a llegir, juntets, prop de l'estufa i a fer-nos moixaines (no res més, els meus pares rondaven per allà).

Em semblava que m'estava enamorant de debò... És que en Màrius ho tenia tot: era educat, gentil, ben plantat, amable i amorós. Els seus petons eren els més dolços que havia tastat mai, els seus cabells arrissats i trapelles em tenien completament captivat. La seva espontaneïtat era tan tendra. I la manera en que em mirava em feia sentir privilegiat, i especial.    

Vaig tenir la oportunitat de conèixer més de prop la Caterina i en Josep, els pares del Màrius. Eren una gent fantàstica, simpàtics i acollidors. Si arribava a l'hora de dinar sempre m'oferien un plat calent, que jo educadament refusava. Amb raó tenien tanta clientela, eren encantadors. Fins i tot els hi vaig encarregar que em fessin la disfressa pel ball de Carnestoltes. 

Aquell dia però era especial, tenia una sorpresa preparada per a en Màrius, em dirigia ràpidament al carrer dels Banys Nous. Casa seva era un edifici de nova planta. Al pis inferior hi tenien la botiga i el taller, així com les cavallerisses, i per una escala estreta s'accedia a la casa que era al primer pis. Jo no hi havia entrat mai, a la casa, sempre m'esperava a baix a que en Màrius baixés. Finalment vaig arribar-hi.